Aitana, 4 anys, la seva mare és el segon cop que s’oblida de venir-la a buscar (portem un mes amb aquest tema…Pares, enrecordeu-vos que teniu fills!).
Arriba la mare corrents…:
– Lo siento, se me ha hecho tarde…Aitana cariño, se me ha hecho tarde!
– Ya ya…No me vengas con historias que ya hace años que nos conocemos!
Un cop pot passar..gaires més …NO!Quan tens fills estic d’acord que la prioritat són ells…sense deixar de ser tu. A vegades es presenta un dilema. Fer de pares no s’ensenya enlloc. Aprendre’n és responsabilitat de cadascú.un petó Malketa!
demoledora, la fila
simplement… molt trist
Totalment d’acord amb en Gatot… és molt trist.
No entenc com los pares poden arribar tard a recollir los fills per norma.Molt bona ella per això 🙂
home, A tot hom se li pot oblidar una vegada, pero la nena te rao, ja fa mols anys que es coneixen, de fet per ella ha estat tota una vida, i com que encara no li ha donat temps per apendre hipocresia…..Dons, no me vengas con historias
Quina por de xiqueta.
I quina por de mare.
T’informo que avui he inclòs un enllaç a aquest post a la meva secció de Blogs degustació.
Fa poc he viscut un cas similar, però a la inversa. Ve el pare, atrafegat i amb presses com sempre, un pèl tard. S’emporta la nena. Uns vint minuts més tard apareix de nou a la porta de l’escola:-Perdoneu que arribi tard, vinc a buscar l’Andrea…-Però (perplexitat)… No te l’has endut fa una estona?-Ostres… si, no res, me’n vaig…