Dia de berenar de fi de curs, Odei, 5 anys:
A la sala de Psicomotricitat, l’Odei es fabrica una taula amb els blocs i es fa un plat combinat de patates, bollicao, galetes, «ganxitos» i Fanta de taronja.
– Odei, he dicho que no comáis encima de los bloques, que se pueden manchar y luego no se pueden lavar.
Al cap d’una estona, hi ha un bloc tot xop de Fanta.
– ¿A alguien se le ha caído bebida encima del bloque?
A ningú.
Alba, 3 anys:
– Yo sé quién ha sido.
– ¿Ah, sí? ¿Quién?
– Ha sido Odei.
Fingint no importar-me (de fet sense fingir):
– Odei, ¿por casualidad se te ha caído a ti la Fanta encima del bloque?
– ¿A mí?
– Sí
– ME PARECE QUE NO.
– ¿Te parece? o sí o no.
– Déjame que lo piense…ME PARECE QUE NO.
– De acuerdo.
El berenar segueix amb normalitat i quan arriba el moment de marxar, ens despedim amb una forta abraçada fins l’any que ve. S’acosta l’Odei:
– Oye Malka, ¿pasaría algo si se me hubiese caído UN POCO de bebida encima del bloque?
– No, ya sabes que te seguiré queriendo exactamente igual. Lo que no me gustaría es que me mintieras. Pero no pasaría nada.
– Es que… LO HE ESTADO PENSANDO…Y ME PARECE QUE SÍ.
A ver, piensa que en muchos idiomas el vervo ser, estar y parecer es el mismo, al igual viene de aqui el fallo.
He pensat que era el nostre Pau, un menut de quatre anys que… em té bojet./ Tu també estàs preciosa amb aquesta oolla. Gaudeix filla, pels moments que no tenim el goig prop. Anton. Ara arribo de collir olives, i veure els paons, junt amb la mestressa. No parem, Ui!! les cames, això em dificulta, pe`r avant que no mata.
Saber escoltar és el gran secret…
Què mono! i què intel·ligent per mentir jajaja. És algo que portem a dins, això de no dir tota la veritat quan som menuts.