Els monzons

Després d’un estiu inesperadament calurós (no més de 30 graus, tampoc ens passéssim), ja comença a arribar l’època «dels monzons» a Pamplona, la ciutat que m’acull des de fa gairebé quatre anys.

Aquest època inclou pluges sobtades i inesperades, en qualsevol moment, a qualsevol lloc, ajaguda a la gespa llegint davant un sol espetarrant per acte seguit, fugir corrents d’un diluvi sobtat. Em recordo força vegades eixugant les fulles del llibre amb l’assecador del cabell.

M’encanta la tardor a Pamplona. Una llum diferent, un clima diferent… Tots els contes que em llegien de petita, que parlaven de llars de foc, xemeneies amb fum blanc, castanyes i moniatos, guants, gorra i bufanda…van ser escrits per algú que va passar per aquí. Algú que va viure la tardor i l’hivern a Pamplona. Sens dubte.

Època de vespres ataronjats i rogencs, de melancolia i dels primers ofecs davant la calefacció central.

Enormes cases amb teulades de pissarra, exhalant un fum blanc, un alè hivernal de mans calentes dins el guants i nas vermell.

Tardor seguida d’hivern gèlid, nevat, pur, contingut, gairebé aguantant la respiració per tal que l’aire no entri pels ulls com ganivets que et tallen la retina i la fan plorar.

La primavera es farà esperar i passarà corrents, sense que gairebé ens adonem de la seva presència. Serà el moment d’emigrar, a altres llums, a una altra terra on el Mediterrani rega les primaveres i els estius més preciosos del món.

Ja hi haurà temps per tornar a la melancolia, al cel rogent, a les castanyes i xemeneies. A la tristesa de poeta, a la melancolia de l’escriptor, als vespres vora la llar de foc mentre a fora, cau una pluja de flocs purs, blancs i esponjosos, esperant ser trepitjats per algun nen que obrirà els ulls davant la llum de la neu, per primer cop.