Quan va anar al caixer, sentia el cor accelerat. Una mescla de culpabilitat i emoció. Com si estigués a punt de posar el primer pas a la seva llibertat. Va pensar en treure cinquanta euros, però se’n va desdir perquè es notaria massa, no els podria justificar.
Havia estat un error posar els comptes en comú i desfer-se de la seva llibreta, la de sempre. Ara no tenia res que fós seu i això era com una soga que la lligava a una persona amb la que no sabia si volia estar.
Primer fou una sensació interior, després un pensament al cap, fins que aquella tarda finalment i sense saber com, s’havia atrevit a verbalitzar-ho a la seva millor amiga: en molts moments sentia que volia fugir. La vida al costat de la seva parella era fàcil, senzilla, ell era un bon noi. A ulls del món, un matrimoni per tota la vida, sense conflictes. Però ella es pansia i es moria en aquella quietud. No volia problemes, ni discussions, ni infidelitats o males cares. Volia passió, passió per la vida. Una passió que ell no sentiria mai i que ella sentia en excés, doncs quan et priven d’una cosa, el desig per ella augmenta considerablement. La distància fa el mite.
Ja no sabia si l’estimava o era la por a no poder sostenir-se per ella mateixa la que l’unia a ell. Havia de descobrir-ho.
Va treure 40 euros.
A l’arribar a casa, presa de l’emoció, va anar a la calaixera i posà els 40 euros dins d’un mitjó.
Es va sentir lliure i feliç, independent. La llibertat, no té preu – Va pensar.
La distància fa el mite, però viure sense allò que ens dóna la vida és molt, massa difícil… Potser petites emocions poden arribar a sentir-ho de nou!>>Petons princesa!
Per cert, llegeix-te:>>http://historiesveinals.blogspot.com/2008/04/hv-36-les-ombres-dels-secrets.html>>Ja em diràs què et sembla!