És com aquella cançó de l’Ismael Serrano: «recibiré postales del extranjero (…) ¿cómo estáis todos? te echo de menos. Cómo pasa el tiempo.»
Ahir, 23 d’Abril, em trobava asseguda en una terrassa d’un bar. D’un poble llunyà. Amb un nom inimaginable per mi fa cinc anys. O sis. o set, o deu…
A la terrassa de la Plaça Major de Mutilva prenia un suc mentre feia temps per anar a una classe de dansa que havia de donar. Sant Jordi. I ni rastre de roses, llibres, paradetes, ni sol. Pluja i crits de nens. Res més. A sis-cents quilòmetres de casa.
Després d’una trucada que em situa en una situació estranya: dues persones properes a mi que es retroben cinc anys després i decideixen estar junts. Ella amb un fill d’un any i mig d’una altra relació.
Fa cinc anys, esperava una trucada que no arribaria d’una relació impossible, treballava de cambrera en un bar i era força infeliç en conjunt.
Fa cinc anys, el 23 d’abril, aquesta persona que ara té un fill d’un any i mig, m’havia pentinat i maquillat per sortir al carrer, doncs era el seu ofici en aquell moment. I va haver paradetes i llibres, però cap rosa.
Fa cinc anys, hi havia amics que ara no hi són i somnis ara realitzats. Ningú et diu però, quin serà l’entorn en el que podràs tirar-los endavant.
Aquest any no hi ha parades, ni llibres, però sí roses i un Jordi. A sis-cents quilòmetres de casa.
Ara ja dubto de tot el que m’espera d’ara endavant. La vida és prfundament curiosa. Sempre m’ha sorprès. I no deixarà de fer-ho.
Espero.
Dubta de la linealitat perquè els salts que la vida ens trastoquen i ens hi adaptem. Però no dubtis mai de tu mateixa!