Vive la vie en rose
No hay que vivir la vida de color de rosa, no hay que camuflar las cosas que pasan, pero tampoco hay que dejar de ver que hay verdes, amarillos y rojos, hay gente haciendo cosas geniales, o simplemente haciendo cosas. Hay que seguir andando y, a pesar del gris, a veces uno tiene que vestirse de rosa para hacer este camino un poco más alegre. No pasa nada. ¡VIVE LA VIE EN ROSE! El post Vive la vie en rose ha sido publicado por primera vez en Dream a little dream of me
El mètode Pilates
Els que em coneixeu ja sabeu que em dedico al món de la dansa, psicomotricitat, consciència sensorial… i varietat de noms que van variant al llarg del temps, seguint les modes i volent dir, al capdavall, el mateix. Fa un mes que he començat un curs per treure’m el títol d’Instructora en el Mètode Pilates. Un mètode que segons sembla, es «lo más de lo más». Et deixa estirat com la Nicole Kidman, conservat i superdotat com la Sharon Stone… En fi… No comments. Al final, amb la tonteria, he sumat a les meves ja esgotadores 20 hores d’exercici físic setmanal, un curset intensiu de Pilates de 12 hores cada cap de setmana. El primer dia que vaig arribar allà, em vaig trobar amb una gent molt professional que em van ensenyar a fer correctament els exercicis que aquest senyor il.luminat va inventar durant la 2a Guerra Mundial. Segons la meva opinió, i sense despreciar la creativitat d’en Joseph Pilates, m’he estat passant 12 hores del meu preuat cap de setmana fent els exercicis de gimnàstica de tota la vida. Ara bé, fets molt correctament perquè a qui se l’hi hauria ocorregut quan erem petits apretar la vagina i el sòl pèlvic, estirar-nos en cubito supino, apretant el melic contra el terra, estirant la fascia lata, contraure l’esfinter a l’hora que contorsiones les cervicals en un pla sagital, i que apretes el cartílag del fèmur cap a la pelvis. I saber que resulta que quan tota la vida has flexionat el genoll, en realitat l’estaves extenent i que en un pla frontal, no pots flexionar-te endavant perquè només et pots moure de costat i que per realitzar els exercicis bé has de respirar com si anéssis a parir. I sí, el Pilates serà saníssim, però des que he començat el curs, m’he vist atacada per una quantitat de virus inhospitada: he tingut una grip d’aquelles de 39 de febre, un principi de pneumonia, el virus de l’estómac i una mala llet quan comença la setmana i estic agotada que això sí que no hi ha antibiòtic ni homeopatia que ho curi. Ara, com justifiquen els 1000 euros que val el curs si almenys no m’han ensenyat a contraure la pelvis i vascular-la en comptes d’apretar el cul com hem fet tota la vida? Crec que de tant fer-ho m’ha sortit un hemorroide. No és broma.
Escepticisme
Em fa moltíssima gràcia aquella gent que diu que no creu en res que no estigui demostrat científicament.Em fa molta gràcia aquella gent que pensa que les persones amb inquietuds espirituals no es tenyeixen els cabells, porten roba feta de cotó orgànic i sobretot, en el cas femení, no es depil.len les cames ni les aixelles.Podria extendre’m moltíssim en aquest tema. I ho faré, però mica en mica, i conforme avancin els dies i segueixin passant-me experiències curioses relacionades amb ell.També em fa gràcia aquells que barregen l’espiritualitat amb l’esoterisme i l’ences amb olor de patchouli.En general, fujo de les etiquetes, de les pròpies almenys, perquè vivim en una societat en la que és difícil escapar de jutjar els altres per la seva vestimenta, físic, cotxe o professió, i jo no sóc una de les persones que aconsegueix no fer-ho, encara que ho intento. Però dic que en fujo perquè estic segura que el 99% de les persones que em coneixen, no s’imaginen de cap de les maneres que jo medito cada dia, menjo biològic (i no-biològic), practico el Reiki, la Canalització, i la Homeopatia (aquesta des de que tinc 3 o 4 anyets, no és mèrit meu), a part de que crec i he experimentat el 99% de les coses que no han estat científicament provades. No en tinc en absolut l’aparença, de fet, aparento tot just el contrari, físicament parlant. Com es medeix l’amor cap a una altra persona empíricament? en el nombre d’abraçades que l’hi dones?en els petons? els missatges al mòvil dient-li que l’estimes? D’aquesta manera, podria pensar que moltes persones del meu entorn m’estimen amb bogeria, tot i que després d’abraçar-me, amb els actes i actituds, amb les mirades, els oblits i els mals sentiments, em fereixen. I on em fereixen? no hi ha sang, ni cicatrius visibles. No hi ha agressió aleshores? Com es medeix la intuïció que ens diu que amb certa persona no hi estem a gust, no hi connectem, no ens en refiem? Portem cables d’ADSL que no permeten la connexió? I, per què hi confiem, si no la veiem, aquesta intuïció? No és una dona, ni un sms al móvil, ni un cop de puny inesperat que et posa en estat d’alerta. Com es medeix la creativitat que fa que moltes persones buidin tot allò que porten dins en papers, notes i blogs realment preciosos que llegeixo sovint? D’on ho extreuen? Com és possible que existeixin tants móns, tan rics, i tots en aquest on vivim, i no siguem capaços de veure’ls? Cito a Einstein, gran científic, quan va dir que » El segle XXI serà espiritual, O NO SERÀ». Recomano a tothom una pel.lícula molt interessant que es diu Y tú que sabes? És cert, i aquells pocs amics que comparteixen el meu «secret» ho saben, que és l’únic tema en el que no dóno el meu braç a tòrcer. I és que em sembla tan no-científicament evident…