Meditació
Encengué una espelma i un encens. Després d’unes quantes respiracions, col.locà les mans obertes amb el palmell enlaire, al costat del cos.Notà com el seu amic, assegut davant d’ella, col.locava les mans damunt les seves i respirava profundament. Els palmells l’hi cremaven. I el front, i el pit també. L’escalfor era molt intensa. – T’he trobat tant a faltar – va pensar per dins.Sentí com ell l’abraçava sense dir-li res i en aquell moment es veié envoltada de tots aquells que l’havien guiat i estimat: els avis, la seva amiga, el seu gos més especial, la seva mare, els seus guies espirituals. Tots la rodejaven i l’envoltaven de llum. – Necessito tornar a casa – Els hi digué.– Encara no és el teu moment.– Necessito trobar la meva gent – Somicava.– La trobaràs en el teu món. No et preocupis, la resta, tot és anecdòtic, circumstancial, no l’hi donis importància. – Us enyoro…– Aquí t’estem esperant, t’abracem i t’envoltem de llum. Quan sigui el moment, tornarem a reunir-nos. I va sonar l’alarma del rellotge, gairebé no el trobà perquè tenia els ulls inundats d’aigua. S’aixecà i apagà l’espelma amb el dit. Sentí el buit de la soledat en aquell pis tan gran. Tornava a estar sola. Del tot.
Que te pilla el toro…
Era a la meva casa de la infància, a l’habitació on vaig créixer. Tenia les parets rosa salmó. La recordo perfectament. I ja érem grans i tu eres allà, amb mi. De sobte ho deixaves caure. M’havies enganyat amb una de les meves millors amigues. Com podia ser? I desapareixies de la meva vida. Així, tan simple.La meva mare em consolava però jo no plorava per tu, ni per la traïció. Plorava perquè sentia que no tenia on caure’m morta, que no sabia com sostenir-me a mi mateixa, si seria capaç de proporcionar-me fins i tot allò més essencial: l’aire per respirar. Crec que per això em trobava en l’escenari de la infància, la meva primera casa. Perquè la por a l’abandó, a poder autonutrir-me, a poder-me fer càrrec de mi mateixa és quelcom que m’ha perseguit des del primer alè de vida. Però de cop i volta em trobava volant, pels aires. Era un paisatge canadenc: nevat, gelat, però impressionantment bonic, absolutament preciós.I de sobte, una manada de toros salvatges em perseguia. Jo els esquivava i inclús a un el feia caure per un barranc, però n’hi havia uns altres que em donaven amb la cornamenta al cul i jo pensava: que te pilla el toro: – El toro de la infidelitat i la seva cornamenta– El toro dels meus 28 anys d’aquí a 15 dies perquè jo sóc Taure, un toro.Però sobretot:– El toro de la vida: el toro de creure en mi, en la meva força, d’agafar el toro per les banyes.Perquè al cap i a la fi, el paisatge canadenc és com el paisatge interior: entrar-hi, endinsar-s’hi, és fred, sovint gelat, i fa molta por, però té racons meravellosos, absolutament preciosos i que no pots trobar en cap altre racó del planeta. Aquest és el toro, el brau, ja ho sé, que no he de deixar escapar.