La LLoba
El blog buscant una familia, m’ha fet pensar en el meu encontre amb la Lloba. És un blog que segueixo sovint, quan la meva sensibilitat m’ho permet. Hi ha dies, que segons el títol, sé que no puc anar-hi perquè no podré pensar en altra cosa en tot el dia.Hi ha una frase que la meva mare solia dir-nos de petits i que recordo amb especial intensitat les nits que em poso a dormir i sento el repicar de les gotes al carrer, no puc evitar pensar en aquells animalons abandonats. És un record que em ve cada nit de pluja, sense excepció: SIEMPRE HABRÁ UN PERRO ABANDONADO EN ALGÚN LUGAR QUE ME IMPEDIRÁ SER FELIZ. I com que la meva història va molt lligada a aquesta espècie animal, hi sento una especial afinitat. El dia que vam decidir adoptar la Lloba, feiem un cafè en un bar aprop de casa. Era un acalorada tarda d’agost. Jo reclamava la meva mascota i la por de la meva parella era que una vegada arribés a la Protectora, volgués sortir amb un gos a cada braç i a cada cama. O amb el més lleig, que també hi tinc especial tirada. I si és lleig i molt desgraciat, encara més.Vam haver de fer un pacte. Aniriem només a mirar i si no hi havia cap gos que l’hi agradés, tornariem a casa sense res. Difícil pacte, impossible per mi, però vaig dir que sí. L’experiència de la Protectora per mi va ser força horrorosa. A la Lloba la tenien separada dels altres perquè tenia només 3 setmanes i no estava vacunada. Els altres estaven tots malalts i la podien contagiar. L’havien tret d’una sèquia on hi havien llançat tots els germans, que havien mort, menys ella. Jo no l’hi vaig fer gaire cas però a la meva parella l’hi va encantar. A mi me n’agradava un altre, que era pel que ens vam finalment decidir. Però quan l’hi vaig anar a comentar a la noia que ens enduiem una altra gosseta, la Lloba es va posar a plorar, cridar i donar cops contra la porta. Ens la vam haver d’endur perquè al capdavall va quedar més que clar, que pel mòdic preu de 60 euros, la Lloba va adoptar a una parella ben simpàtica. De moment, sembla que està contenta perquè no ens ha tornat…
El per què de la Lloba
Fa uns quants anys i panys, era l’any de la Dona, el 70 i??? No ho sé perquè jo encara havia de néixer i abans tenia preferència d’arribada el meu germà. Doncs, aquell any indefinit, un melenut de vint-i-pocs anys i procedent d’Igualada, arriscava la seva vida obrint vies d’escalada a Montserrat. Llavors, no hi havia tanta estris ni tanta seguretat com ara, simplement unes sabatilles, texans, corda i mosquetons i apa! muntanya amunt enfrentant-se cara a cara amb el vèrtig i l’abisme. En una d’aquelles excursions de cap de setmana, amb les xicotes esperant a casa, ell i un amic anaren a parar davant mateix de l’Ermita de la Santa Creu. Allà hi vivia el Pare Basili, un ermità procedent del Monestir que havia optat per la vida retirada de contemplació i meditació. L’ermita de la Santa Creu aprofitava el buit d’una cova i a l’entrar-hi havies de resseguir al caminar les sinuoses corves de la pedra, si no volies endur-te un bon cop de cap. No vull extendre’m. El Pare Basili vivia sols acompanyat d’un ésser silenciós que l’acompanyava en les seves pregàries sense destorbar-lo amb paraules buides. La Lloba. Aquell encontre entre els joves escaladors i el Pare Basili fóu solament l’inici d’una relació d’espiritualitat i creixement que encara no ha tingut fi. Doncs aquell any del que no recordo el número però que era l’any de la Dona, la Lloba, com a bona fèmina, va tenir 10 femelles. L’Artemisa va venir a casa amb 15 dies de vida i va viure amb nosaltres 14 anys i fóu la primera cangur que vaig tenir. La germana de L’Artemisa, es deia Malka, ella va venir a casa en forma de nom, doncs al sentir-lo, aquell fóu el nom que escolliren els meus pares per mi, aquell fóu el nom que m’atorgà el pare Basili quan em batejà a la Santa Creu. Malka, que significa Reina en hebreu. L’altre dia, el meu estimat Avi Anton Blocaire , va preguntar-me com es deia la gossa de la que sovint parlo i per això se m’ha acudit explicar-ne breument la història, doncs em sembla prou original. Uns 30 anys després (ja veieu que no vaig gaire bé de números), vam adoptar una gosseta de la protectora. En honor al Pare Basili i a la gossa que va donar-me la «vida», l’hi vam posar LLoba, perquè cada vegada que la miri, recordi d’on vinc i no oblidi mai els meus orígens. Aquest és el per què de la Lloba. Un petit homenatge al meu nom.