Em fa moltíssima gràcia aquella gent que diu que no creu en res que no estigui demostrat científicament.
Em fa molta gràcia aquella gent que pensa que les persones amb inquietuds espirituals no es tenyeixen els cabells, porten roba feta de cotó orgànic i sobretot, en el cas femení, no es depil.len les cames ni les aixelles.
Podria extendre’m moltíssim en aquest tema. I ho faré, però mica en mica, i conforme avancin els dies i segueixin passant-me experiències curioses relacionades amb ell.
També em fa gràcia aquells que barregen l’espiritualitat amb l’esoterisme i l’ences amb olor de patchouli.
En general, fujo de les etiquetes, de les pròpies almenys, perquè vivim en una societat en la que és difícil escapar de jutjar els altres per la seva vestimenta, físic, cotxe o professió, i jo no sóc una de les persones que aconsegueix no fer-ho, encara que ho intento.
Però dic que en fujo perquè estic segura que el 99% de les persones que em coneixen, no s’imaginen de cap de les maneres que jo medito cada dia, menjo biològic (i no-biològic), practico el Reiki, la Canalització, i la Homeopatia (aquesta des de que tinc 3 o 4 anyets, no és mèrit meu), a part de que crec i he experimentat el 99% de les coses que no han estat científicament provades. No en tinc en absolut l’aparença, de fet, aparento tot just el contrari, físicament parlant.
Com es medeix l’amor cap a una altra persona empíricament? en el nombre d’abraçades que l’hi dones?en els petons? els missatges al mòvil dient-li que l’estimes? D’aquesta manera, podria pensar que moltes persones del meu entorn m’estimen amb bogeria, tot i que després d’abraçar-me, amb els actes i actituds, amb les mirades, els oblits i els mals sentiments, em fereixen.
I on em fereixen? no hi ha sang, ni cicatrius visibles. No hi ha agressió aleshores?
Com es medeix la intuïció que ens diu que amb certa persona no hi estem a gust, no hi connectem, no ens en refiem? Portem cables d’ADSL que no permeten la connexió?
I, per què hi confiem, si no la veiem, aquesta intuïció? No és una dona, ni un sms al móvil, ni un cop de puny inesperat que et posa en estat d’alerta.
Com es medeix la creativitat que fa que moltes persones buidin tot allò que porten dins en papers, notes i blogs realment preciosos que llegeixo sovint? D’on ho extreuen?
Com és possible que existeixin tants móns, tan rics, i tots en aquest on vivim, i no siguem capaços de veure’ls?
Cito a Einstein, gran científic, quan va dir que » El segle XXI serà espiritual, O NO SERÀ». Recomano a tothom una pel.lícula molt interessant que es diu Y tú que sabes?
És cert, i aquells pocs amics que comparteixen el meu «secret» ho saben, que és l’únic tema en el que no dóno el meu braç a tòrcer.
I és que em sembla tan no-científicament evident…