Encengué una espelma i un encens. Després d’unes quantes respiracions, col.locà les mans obertes amb el palmell enlaire, al costat del cos.
Notà com el seu amic, assegut davant d’ella, col.locava les mans damunt les seves i respirava profundament. Els palmells l’hi cremaven. I el front, i el pit també. L’escalfor era molt intensa.
– T’he trobat tant a faltar – va pensar per dins.
Sentí com ell l’abraçava sense dir-li res i en aquell moment es veié envoltada de tots aquells que l’havien guiat i estimat: els avis, la seva amiga, el seu gos més especial, la seva mare, els seus guies espirituals. Tots la rodejaven i l’envoltaven de llum.
– Necessito tornar a casa – Els hi digué.
– Encara no és el teu moment.
– Necessito trobar la meva gent – Somicava.
– La trobaràs en el teu món. No et preocupis, la resta, tot és anecdòtic, circumstancial, no l’hi donis importància.
– Us enyoro…
– Aquí t’estem esperant, t’abracem i t’envoltem de llum. Quan sigui el moment, tornarem a reunir-nos.
I va sonar l’alarma del rellotge, gairebé no el trobà perquè tenia els ulls inundats d’aigua. S’aixecà i apagà l’espelma amb el dit. Sentí el buit de la soledat en aquell pis tan gran. Tornava a estar sola. Del tot.