Me n’he d’anar

Tornava a casa conduïnt i ella anava asseguda al seient del costat, amb aquells enormes ulls blaus mirant endavant.

– Saps? vaig aconseguir treure’m el carnet de cotxe a la primera. Vaig passar molts nervis. I ara ja fa tres anys que condueixo. Quan dóno classes a pobles llunyans, m’agrada l’estona del trajecte. Escolto música, penso en coreografies, somio… Hi ha moltes cançons que em fan pensar en tu.

No em va respondre. La seva mirada seguia clavada a la carretera, perduda en l’horitzó, en aquells miratges que desprén l’asfalt els dies de molta calor.

– I les coses ens van prou bé. Sí que és cert que no podem parlar en el nostre idioma, però sembla que a 600 quilómetres de casa ens han donat la oportunitat que a la nostra terra no vam poder tenir. Jo estic ballant, ell jugant a Hoquei, tenim una gosseta i la gata, ja t’enrecordes, no?

Em mirà, penetrant-me amb la mirada, i simplement dibuixà un somriure.

– La setmana passada vaig parlar amb la teva mare. T’enyora i desitja que tornis aviat a casa, la teva germana s’ha separat d’en Gerard i torna a estar amb ella. La trucaràs?

– No, no tornaré – I girà el cap per mirar per la finestra.
– D’acord.

Es féu un silenci.

– Saps? des de que vas marxar, res ha estat el mateix. Hi ha moments en que t’enyoro tant que em falta l’aire, que penso que si no puc trucar-te i parlar amb tu moriré d’un atac d’ansietat. No és just, no entenc perquè vas prendre aquesta decisió, ni tan sols vas pensar en els altres, en tots els que t’estimavem amb bogeria.
– Vaig haver de fer-ho.
– I ja? però quan penses tornar??
– No tornaré. No puc tornar. El meu lloc no és aquí. Sempre estic amb tu, t’estimo, ets la meva millor amiga.

Les llàgrimes començaren a rajar per les meves galtes.

– Ja… Ho entenc… – Vaig dir amb resignació.
– Sé que ho entens, per això ara me’n torno a anar, perquè ja ho has entès.

Suspir

– Ho entenc… Però la meva vida seria absolutament diferent si res d’això no hagués passat…

Jo no seria on sóc si tu no haguéssis mort.