El mocador vermell
– I què me’n diu d’aquest nen amb aquesta cara tan dolça?– No els hi recomano, és mut o tonto. La qüestió és que no parla i no sembla que tingui gaires ganes de sortir-se’n.– Si vostè ho diu…- Mentre s’allunyava, la dona girà la cara i clavà els ulls en els d’en Peter, que l’hi somrigué, alliberant-la de tot culpabilitat.Després, anà cap a la seva habitació, es ficà al llit i es quedà adormit de seguida. Ningú notaria la seva absència. Fóu una època fosca a Sadtown. La tanda d’assassinats en els diferents orfanats de la zona, feren alertar a les cuidadores. Ja no els deixaven jugar al jardí tan com abans, ni podien passar moltes estones sols donant volts per l’edifici,jugant a cuit i amagar.Es movien sempre en bloc. Com que estaven esprimatxats i desnutrits, no ocupaven gaire espai tots junts i apretadets.En George i en Peter tenien 3 anyets i eren molt amics. Amics íntims, si es pot ser-ho d’algú amb 3 anys. L’abandó, la misèria, el fred i la tristesa els havia unit en aquella dolça intimitat familiar.En Peter guardava un mocador vermell que la seva mare havia deixat amb ell dins la cistella amb la que l’abandonà davant la porta de l’orfanat. No se’n separava mai. El mantenia arrelat a terra, sabent que potser algun dia algú vindria a reclamar-lo i aquella seria la prova de la seva autenticitat.En George potser era més fred, o conformista, o simplement era tan sensible que s’havia hagut de fer una cuirassa molt forta per no quedar-se a mig camí, per sobreviure. Semblava que a la curta edat de 3 anys,havia assumit que aquell era el lloc on l’hi tocava estar.Aquell dia, jugaven al menjador, davant la llar de foc i els ulls de la cuidadora. Ers hivern i a fora hi nevava amb força. En George va demanar permís per pujar a les habitacions a cercar una pilota de drap que una de les nenes més grans l’hi havia cosit. Saltà les escales corrents de dos en dos.La cuidadora, se’ls mirava amb estima i un punt de compassió i tristesa. Ajaguda davant la finestra, dibuixava un somriure als llavis mentre els observava.En Peter,aixecà el cap i l’hi retornà el somriure.Un somriure que es transformà en una expressió de terror al veure un rostre masculí, fosc i agressiu mirant-los a través del finestral.A partir d’aquell moment i abans que ell pogués llançar un crit, els fets es precipitaren. L’home, amb la mà coberta per un drap, trencà el vidre i entrà d’un salt a la sala. Del que allà dins va ocòrrer, val més no fer-ne un relat. La neu quedà tenyida de vermell i els crits ofegats dels innocents ressonaren molt temps en el cel.En Peter i la cuidadora aconsegurien sortir corrents però quan baixaven les escales cobertes de neu, en Peter parà atenció en que s’havia deixat el seu apreciat mocador vermell a dins.– No pots tornar a entrar Peter. – l’hi digué la mestra.Però ell ja s’havia desenllaçat de les seves mans i va córrer escales amunt. A l’entrar a l’edifici, veié el seu mocador, a terra, al peu de les escales que duien al pis de dalt. Va ajupir-se a recollir-lo. Una veu ofegada va recórrer les escales fins les seves orelles:– Peteeeer…En George. Estava encara viu. El seu millor amic. El seu germà. Encara hi havia esperança. Era viu! Però, què podia fer ell, amb 3 anys, com podia salvar-lo? Estava apoderat pel pànic, inmòvil, no podia moure ni una cama. Si pujava a dalt i el mataven? Però encara hi havia esperança per en George! Tots aquests pensaments inundaren la seva ment en un espai de 15 segons.Agafà el mocador vermell i decidit, pujà el primer i segon esglaó que duien al pis de dalt. Tot se succeí en uns segons. Quan era al tercer esglaó, apoderat pel pànic paralitzant, girà cua i sortí corrents per la porta d’entrada, amb el mocador vermell a les mans.S’agafà la cuidadora per la que aquells segons d’espera havien resultat eterns. En un absolut silenci, caminaren per la neu, que a en Peter el cobria pràcticament tot, deixant endarrera un infern de sang. Deixant endarrera un oportunitat. Deixant endarrera el seu amic, viu. Dos anys després, en un nou orfanat, en Peter fóu diagnosticat d’autisme profund, o d’imbecilitat irreversible. El mocador vermell va anar directament a les escombraries quan el ficaren sota l’aigua calenta de la dutxa. I fóu aleshores quan en Peter perdé tota esperança de que la seva mare pogués arribar a identificar-lo mai.
Un diumenge de tardor
La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid. La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L’hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d’aquest matí de diumenge. Brrr!l’espolsa, – Massa fred – em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l’escalfor mantinguda de la casa des de la nit. Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s’ha posat l’abric d’hivern. Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m’arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s’esfuma cel amunt en forma d’un fum blanc d’alè de diumenge solitari al carrer.
Meritxell
Ho recordo com si fós ara.– Has vist que bonic?– El què?– Allò que hi ha darrera la porta.– Què hi ha Meri? No he vist res.– Hi ha muntanyes i molts camps…Vés-hi. Vés i mira-ho.– Hi ha mar?– No, hi ha molts rius. I molta, molta llum. Quan marxeu mireu-ho. M’agrada més… No et veuria mai més, havia de deixar-te marxar. Sí o sí. Estuc traient la roba de tardor. Un jersey granate de coll alt i màniga tres quarts. Massimo Dutti. Et sona? El vas comprar a la botiga del meu pare, quan només pensàvem en ballar i teniem clar que amb 60 anys ens reuniriem entorn d’una cuina enorme i prendriem cafè amb llet i galetes. Ens enriuriem de les angoixes que teniem quan ens vam conèixer. Érem ballarines i tu havies superat un càncer. Jo seria una escriptora de prestigi i tu havies inventat una nova tècnica de dansa amb la que treballar ànima, cos i ment.Ara sé que només existeix el present. I no fa falta que vingui cap lama tibetà a explicar-m’ho. – Tens por?– No, s’hi està molt bé aquí. Vaig a seguir dormint perquè m’agrada molt. Potser m’hi quedo i tot una temporada.
Llàgrimes
– Si tan sols pogués plorar.. – Va dir en veu alta mirant-se al mirall de fit a fit.– Necessito plorar…- I va aclucar els ulls amb força intentant produïr en ells una reacció semblant al dolor, un impuls semblant a una llàgrima.Res. Potser feia tres anys, després d’una mort tràgica que visqué en primera persona, que havia perdut la capacitat de plorar. Des d’aleshores, com més gran era l’impacte emocional, més freda era la seva reacció, ratllant la catatònia. Si tan sols pogués plorar, es desfaria d’aquell equipatge feixuc que arrossegava feia dies sobre les espatlles, amb molt de pesar. Nits d’insomni, somnis tristos, dies de mirada perduda, mal de cap, vagabundeix i rebombori a l’estómac. El cos expressava com podia tot allò que els seus ulls secs no podien escupir. Res. No pogué. Desistí. Deixà caure el raspall de dents a terra sense voler, cansada, decebuda d’ella mateixa, lenta per la tristesa que l’hi envaïa el cor. Mentre recollia el raspall, sonà el telèfon de casa i s’incorporà ràpidament. Un fort impacte la deixà pràcticament inconscient. No podia parlar però sentia els batecs del cor sobre el cap acompanyats d’un dolor insuportable. Va notar una fredor. Va veure sang. Amb la rapidesa a l’aixecar-se s’havia colpejat el cap contra la pica del lavabo. Davant la impotència de la situació, una llàgrima l’hi caigué cara avall. Després dues, tres… fins a no poder parar.
Vells amics
Feia molt de temps que no connectaven de la manera que ho estaven fent en aquell dinar. La Marina se sentia ella mateixa, relaxada i tranquila. Per primera vegada, notava la seguretat de que ell també estava deixat anar. Es recolzava relaxadament en la cadira, amb els hombros endarrera i les cames obertes. Estaven en territori segur. Des que es coneixien, les oportunitats d’estar els dos sols dinant tranquilament havien sigut escasses: la vida diària, les respectives parelles, els horaris discordants… I ara es retrobaven, de la mateixa manera que ho havien fet sis anys endarrera, sentint que pertanyien a la mateixa tribu, que compartien les mateixes arrels. La Marina sentí amb una certesa implacable que gaudir de la felicitat de l’instant deuria ser allò. Per un moment, l’hi va passar pel cap, que en Marc, el seu millor amic, amb el que estava dinant, pogués ser l’home amb qui realment desitjava dormir aquella nit. Sentí desig, molt desig, mentre el mirava als ulls dissimulant l’impuls de besar-lo. Però va dirigir ràpidament el cap a la seva amanida i desterrà aquella idea de la seva ment. Al cap i a la fi, ja ho havien provat. I no havia funcionat…
La mare
(…)Una pàgina cada dia Carme, m’ho he proposat, per explicar-te tot el què està passant per aquí.Durant el dia és impossible i ara a la nit m’acompanyen els roncs de l’avi. Però és igual, significa que respira, que és amb mi, que està al meu costat, i això últim cal que ho llegeixis literalment. Passa tot massa ràpid. La vida se m’escola entre els dits i perdo el temps, perdo la noció de quan surt el sol i quan es pon. Cada dia em llevo sola i esmorzo sola. Malgrat la tristor, és l’únic moment que tinc al dia per dir-me que això també passarà, que malgrat tot, no em falta l’aire. El meu germà dormirà fins al migdia, esgotant els últims segons fins entrar a classe, i jo, esperaré amb impaciència, també amb por, que es llevi la meva mare.Quan obri la porta, el cor em farà un salt. I no ho entenc, ja no pot fer-me mal. Hauré d’esperar que el cafè hagi recorregut tot el seu cos per poder mirar-la sense que em retorni un insult amb la mirada: – On vas així? – Em dirà agressivament. I hauré d’eviatr discutir-me, encara que la sang em bullirà per dins.
El mercat
Vaig llevar-me a les cinc. Sabia que a les cinc i mitja l’avi ja seria al mercat. Esperava trobar alguna resposta en el seu silenci.El carrer era fosc i feia molt de fred.Vaig entendre perquè no vaig sentir parlar mai a l’avi: la boira que recorria el món aquella hora, era suficient. Per què destorbar-la?Amb el sol, començarien els crits, però l’avi seguiria en silenci i simplement es dedicaria a assentir amb el cap, amb la mirada dirigida al terra. Era a les càmeres frigorífiques. Sense jaqueta, sols una samarreta de màniga curta. Penjaven al seu voltant desenes de cadàvers, vermells, amb la sang clavada a la pell. Vaig esgarrifar-me. Per sort, la gelor evitava qualsevol olor. – Avi, no em quedaré amb la parada. No és el què vull.No va dir res. Anys i anys en la gelor l’hi havien congelat les paraules i els sentits.Aquells foren els únics moments que compartirem abans d’iniciar el meu viatge.
Me n’he d’anar
Tornava a casa conduïnt i ella anava asseguda al seient del costat, amb aquells enormes ulls blaus mirant endavant. – Saps? vaig aconseguir treure’m el carnet de cotxe a la primera. Vaig passar molts nervis. I ara ja fa tres anys que condueixo. Quan dóno classes a pobles llunyans, m’agrada l’estona del trajecte. Escolto música, penso en coreografies, somio… Hi ha moltes cançons que em fan pensar en tu. No em va respondre. La seva mirada seguia clavada a la carretera, perduda en l’horitzó, en aquells miratges que desprén l’asfalt els dies de molta calor. – I les coses ens van prou bé. Sí que és cert que no podem parlar en el nostre idioma, però sembla que a 600 quilómetres de casa ens han donat la oportunitat que a la nostra terra no vam poder tenir. Jo estic ballant, ell jugant a Hoquei, tenim una gosseta i la gata, ja t’enrecordes, no? Em mirà, penetrant-me amb la mirada, i simplement dibuixà un somriure. – La setmana passada vaig parlar amb la teva mare. T’enyora i desitja que tornis aviat a casa, la teva germana s’ha separat d’en Gerard i torna a estar amb ella. La trucaràs? – No, no tornaré – I girà el cap per mirar per la finestra.– D’acord. Es féu un silenci. – Saps? des de que vas marxar, res ha estat el mateix. Hi ha moments en que t’enyoro tant que em falta l’aire, que penso que si no puc trucar-te i parlar amb tu moriré d’un atac d’ansietat. No és just, no entenc perquè vas prendre aquesta decisió, ni tan sols vas pensar en els altres, en tots els que t’estimavem amb bogeria.– Vaig haver de fer-ho.– I ja? però quan penses tornar??– No tornaré. No puc tornar. El meu lloc no és aquí. Sempre estic amb tu, t’estimo, ets la meva millor amiga. Les llàgrimes començaren a rajar per les meves galtes. – Ja… Ho entenc… – Vaig dir amb resignació.– Sé que ho entens, per això ara me’n torno a anar, perquè ja ho has entès. Suspir – Ho entenc… Però la meva vida seria absolutament diferent si res d’això no hagués passat… Jo no seria on sóc si tu no haguéssis mort.
Un estiu inesperat
Els nens s’estaven banyant per sufocar la calor que havia cremat tota l’herba en poc més de quatre dies. Feia potser cent anys que no es vivia un fenomen metereològic igual, en una regió on havien fet dels canvis de temps inesperats la seva senyera i de la jaqueta al braç, per si de cas, el seu vestit regional. La Lloba baixà corrents fins a l’aigua i hi posà les potes, fins a la panxa com a molt, no més, perquè l’hi feia por la fondària. Allargava la pota, en un gest molt divertit, palpant i aixecant les pedres, per assegurar-se que tocava fons i d’aquesta manera poder avançar una mica. Els nens la miraven encuriosits i ella a ells, però en qüestió de segons, tothom va continuar dedicat als seus tràfecs.Eren dos nens i dues nenes, d’amagat dels pares, en roba interior, que avançaven pel riu, agafats de les mans, en fila índia, per evitar relliscar amb les pedres cobertes de verdet.Els crits i rialles, en una ciutat on el sol no lluïa més de mig dia, em transportaren a les típiques pel.lícules neoyorquines. Una colla de nens banyant-se al mig del carrer després d’haver rebentat el surtidor d’aigua. S’ho estaven passant d’allò més bé. Em vaig asseure a les pedretes de la vora del riu, prometent-los amb una mirada que no els jutjaria. La olor de verdet era força insuportable.Vaig agafar el vidre tallat en forma de pedra que m’havia regalat en Jan i vaig començar a mirar-lo fixament, sense parpallejar, tal com ell m’havia dit. De sobte, tot es tornà borrós, d’una borrositat estranya que mai havia experimentat i el vidre i els dits que l’agafaven van desaparèixer, literalment es van tornar transparents. A través d’ells veia la Lloba remullant-se i els nens rient dins l’aigua, encara que no podia sentir-los. Vaig començar a parpallejar de nou, en un intent desesperat de tornar a la realitat. Almenys, la realitat coneguda.