Sé que arriba la primavera,
I que em negues aquell somriure
Que altres vegades em regalaves.
No en pagaré el preu,
No puc fer-ho.
Més tenint els botons de les flors que esclaten davant meu,
A l’ampit de la meva finestra.
Els lliris ja són blancs i
Aquella criatura que va néixer a l’hivern,
Ja és mare.
També ho sóc jo, de mare.
Sóc mare d’un botó que s’obre dins meu,
Com el de les flors, com el de les tulipes.
Somric, somric i dóno gràcies.
Somric i regalo el meu somriure
A aquell que es vulgui asseure una estoneta al meu costat.
Sota el sol.
Vinc a seure una estoneta./Un cor i un esperit plens de inquietuts crec que tens./ Posa paraules als teus comentaris i fes el que fan els altres, sense por. I en ves d’un contaras dos. Vale?/ Bon dia. Anton
Hola bonica! Se t’enyora! Ahir vaig riure tant amb el teu comentari, ai las, l’humor que hem viscut mitja vida juntes esclata en una rialla al llegir-te! Petons!