Ir al contenido principal

MissRedCape80

Primavera

Sé que arriba la primavera,I que em negues aquell somriureQue altres vegades em regalaves. No en pagaré el preu,No puc fer-ho.Més tenint els botons de les flors que esclaten davant meu,A l’ampit de la meva finestra.Els lliris ja són blancs i Aquella criatura que va néixer a l’hivern,Ja és mare. També ho sóc jo, de mare.Sóc mare d’un botó que s’obre dins meu,Com el de les flors, com el de les tulipes. Somric, somric i dóno gràcies.Somric i regalo el meu somriureA aquell que es vulgui asseure una estoneta al meu costat.Sota el sol.

Petjades

Torno a passejar per boscos que,Amb seguretat,No tornaré a trepitjar mai més.Recordo les meves passes per aquí iM’oblido de si el viscut fóu en blanc i negre o en color.Enyoro el passat,Un passat que acumula molt més dolor queEl que pugui viure a partir d’ara.Voldria aturar-lo.Enmarcar una d’aquelles passes que vaig fer,En un dia qualsevol,Quan caminar era la única sortida.Una darrera l’altra.Necessito un passat estàtic,Necessito imaginar-me inmòvil,Vull oblidar que la vida és un procés.Però és impossible.Mentre recordo, Mentre escric,Els grills estan deixant de cantar i El groc del sol és ara vermell.L’entorn ha canviat totalment,Ja no és el mateix. Les passes que avui he fet per última vegada, les ha esborrat el vent.Aixó doncs,Les passes que vaig fer per primera vegada fa quatre anys,Fugint dels altres,Intentant caminar cap a mi,Qui sap on són.

El pare (primavera)

Vas tornar a casa, i tots t’esperàvem.La humitat dels darrers mesos, havia corbat el nostre cos.Esperàvem la teva correspondència, però el carter cada dia negava amb el cap. Al març, va arribar una carta. La duien unes mans,Que eren les teves. I el glaç va desfer-se.La mare va tornar a estornudar,I tu passàves cada vegada estones més llargues amb nosaltres. M’agradaria acceptar que tornaràs a anar-te’n.Però és difícil. Quan no hi ets, t’enyoro tant!Encara que, portes l’estiu. El deixes sota una estora de verd,una estora solitària.Perquè t’has tornat a endur les flors al marxar.

ONADES

No sóc sinó un dofí,Resseguit en l’oceà i calcat en la sorra mentre l’aiguaFa retornar el meu dibuix al mar,Entre l’escuma. De dia, vorejant les platges de Corfú:Una vella barca, un infant que necessita algú amb qui parlar.Arrencar un somriure al sol,No puc, no puc.Per més que salto, no l’atrapo i, no entenc com la seva mà pot acariciarSuaument el meu cos,La meva pell. Retrobo companys, antics companys i juguem a ser un,A formar un equip entre salts, tombarelles i tirabuixons.No volem competir.Ni tan sols amb les onades:Resseguint la seva forma, vorejant-les, cuidant-les. De nit, tocant la lluna i,Tan llunyana de les estrelles que estimo.Ara em toca a mi,Escoltar i ballar al ritme de les cançons dels meus anticsCompanys, els humans.Jo els estimo pero ells s’han oblidat de mi.Sols la seva música em porta els més bells records d’amistat i de pau. I ell. Quan ell era dofíJugava amb mi.El sento, i sé que no m’ha oblidat.Sols quan els dos tornem a ser habitants d’aquesta llum pàl.lida,Aconseguirem retrobar-nos, som dofins.

Anorèxia

Sols queda el meu cosContradint les lleis de la gravetat.No puc dominar-ho.I tinc por.Tinc por però no vull que ningú m’abraci.No vull deure res a ningú.Vull caure sola.I viure-ho sola.Però caic, caic.Caic sense fi,I tinc por. O avances oEl temps t’empeny,T’ofega, t’oprimeix i,Juga amb tu.Riu, riu veient el teu cos.Corbat, tens i amb por.