No sóc sinó un dofí,
Resseguit en l’oceà i calcat en la sorra mentre l’aigua
Fa retornar el meu dibuix al mar,
Entre l’escuma.
De dia, vorejant les platges de Corfú:
Una vella barca, un infant que necessita algú amb qui parlar.
Arrencar un somriure al sol,
No puc, no puc.
Per més que salto, no l’atrapo i, no entenc com la seva mà pot acariciar
Suaument el meu cos,
La meva pell.
Retrobo companys, antics companys i juguem a ser un,
A formar un equip entre salts, tombarelles i tirabuixons.
No volem competir.
Ni tan sols amb les onades:
Resseguint la seva forma, vorejant-les, cuidant-les.
De nit, tocant la lluna i,
Tan llunyana de les estrelles que estimo.
Ara em toca a mi,
Escoltar i ballar
al ritme de les cançons dels meus antics
Companys, els humans.
Jo els estimo pero ells s’han oblidat de mi.
Sols la seva música em porta els més bells records d’amistat i de pau.
I ell. Quan ell era dofí
Jugava amb mi.
El sento, i sé que no m’ha oblidat.
Sols quan els dos tornem a ser habitants d’aquesta llum pàl.lida,
Aconseguirem retrobar-nos, som dofins.
Crec que voles molt. No podries baixar una mica i balla tocant els peus a terra. Anton