Penses que ja ets gran. Fa molts anys que vas sortir de l’escola i que vas deixar endarrera aquells durs moments d’incomprensió, maldat i sovint marginació per la diferència.
Certs humans ataquen allò que no poden controlar ni etiquetar, com si fós un enemic al que cal destruïr ràpidament, abans que et pugui fer pensar. Certs humans reaccionen molt agressivament enfront una altra opinió, pensament, forma de vida o de vestir, de somriure…Volen el.liminar el missatger d’aires nous, no volen ni tan sols llegir la primera línia d’aquell pergamí que els hi arriba, la oportunitat és una amenaça que cal matar d’arrel. Cal retallar la llum de l’altra persona, mica en mica, pessic a pessic, cal minvar-la fins que el reflex d’aquella llum deixi d’enlluernar.
Haurien de plantejar-se el dubte, responsabilitzar-se de la seva vida, adonar-se que hi ha coses en les que s’equivoquem i són ignorants? Nooo!!!Tinc por? mato el motiu de la meva por, encara que ell/a no en tingui cap culpa doncs, la por no és d’ell/a. Ell/a no és la por.
– Passa de tot, no val la pena, són ignorants. – L’hi deien aquells que l’estimaven.- No saben ni de què et tenen enveja, no són ni conscients de què els hi passa. Són com animals.
– Però amb maldat.- Va afegir ella.
– No els hi donis cap mena d’importància.
– D’acord.
Però al tancar la porta de casa seva, va començar a plorar, a sanglotar i a sentir una tristesa infinita. Feia molts anys que havia sortit de l’escola, es deia. Ja no haurien d’afectar-li aquestes coses.
Però la maldat, la por al desconegut, la crueltat i la ignorància humana no tenen ni edat escolar, ni temps, ni límit.
Ni perdó.
I això arranca el plor a qualsevol.