Sky is the limit
Hoy he tocado el cielo. Algo me hizo torcer a la izquierda. Las ganas de estar sola y no cruzar ni siquiera un «hasta luego» o un simple gesto amable con la cabeza. Y de repente…el cielo…Miles de copos de nieve en forma de pétalos. Esto me es familiar. Esto me suena. Yo he estado aquí antes. Una emoción que recorría todo mi cuerpo.¡Me acuerdo!Es como retroceder en el tiempo…Pero ¿hasta cuándo?…El cielo debe ser parecido a esto – pensé. Y ya no tengo miedo a morir…Ya he estado allí. O aquí.
KLING DRESS & CALZEDONIA TIGHTS
Nueva etapa…
El post Nueva etapa ha sido publicado por primera vez en Miss red cape
La frase del dia (17) (diria jo)
Irati, 7 anys:– Te vas a poner contenta, porque ya casi me hago el ESPAGUETI con las dos piernas!!!
La frase del dia (no recordo el numero)
Andrea, 5 anys:– Pero a ver, ¿cuando hacemos la DESCANSACION?– ¿que es eso Andrea?– Lo q hacemos al final de clase! (la relajación)
Plaers (2)
Poder escriure al blog des del movil,en qualsevol lloc, en qualsevol moment.
Plaers
Sortir d’una classe en plena tardor, quan la boira cau damunt del cotxe i el poble ja dorm. Sentir que has fet una bona feina: que has donat i has rebut; que has treballat i que has rigut; que han après i que has après.Conduïr. A les fosques. El cotxe, la música i la carretera. I que de cop i volta se t’acudeixi una coreografia sencera sense moure el peu de l’accelerador.Sentir que la creativitat corre per dins teu, que et sents segur en aquell petit espai. Saber que la vida no pot ser mér perfecta que en aquell petit instant.Escriure en un paperet parada al semàfor: «recorda aquest moment, recorda lo feliç que et sents, perquè la felicitat no és res més que això, que aquest precís instant».
La frase del día
Ion (3 anyets) – Ion, ¿adónde vas?– Voy a hacer pis.– Pero ya sabes que no puedes salir de la clase sin pedir permiso.– ¿ME PERMISAS?
De com…
De com en una estranyament calurosa tarda d’estiu a Pamplona no he fet absolutament res de profit. De com des de les dues del migdia que he tornat de passejar en bici amb la Lloba, he dinat i m’he quedat al sofà veient els càstings de Fama, que em meravellen i m’horroritzen al mateix temps, esperant que es féssin les 4 perquè em truquéssin per dir-me que ja puc anar a recollir el meu cotxe nou, el meu meravellós primer cotxe. De com eren les 4 i mitja i no m’havien trucat i ja no hi havia res a la televisió i jo tenia tants nervis que no podie fer res més: ni preparar classes ni coreografies ni res. De com he escoltat el Jordi per telèfon mentre contractava la meva astronòmica assegurança a tot risc i després l’hi he fet preguntes que l’han posat nerviós i quasi em demana el divorci: si és a tot risc per què he de pagar una franquícia, què em cobreix l’assegurança.?..I ell s’ha enfadat i m’ha dit que això ningú ho sabia fins que no t’hi trobàves. De com m’he assegut al llit amb la Lloba al costat i el telèfon mòvil, sobretot, intentant acabar les últimes pàgines de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, sense parar de mirar el telèfon. Les sis de la tarda, ja no hi ha cotxe fins demà. De com he tornat a mirar-me el catàleg del cotxe per veure’n les fotos i fer-me’l una mica més meu i esperant el moment he hagut de respondre humiliants missatges que em deien a quina hora quedavem aquesta nit per veure la meva flamant nova adquisició. De com m’he estirat al sofà i m’he quedat adormida veient com es cridaven per la televisió i pensant que el senyor de la plaça de pàrquing no m’ha trucat i el meu cotxe haurà de dormir al carrer, i me’l robaran, ratllaran o violaran i jo hauré de seguir pagant el crèdit durant els llargs sis anys al que l’he posat. El meu primer crèdit. De com m’he aixecat amb els ulls cremant i les lentilles enganxades als ulls i sentint-me culpable perquè no he fet res en tota la tarda, mentre la Lloba em seguia coixejant fins el lavabo perquè se l’hi ha adormit la pota. Espero, perquè amb aquesta tarda tan liada que he tingut, només em falta dur-la al veterinari, he pensat. I de com el telèfon seguia sense sonar i davant l’avorriment i la gran quantitat de feina que tinc i que no faré he optat per menjar, massa, per fumar, per fullejar la Elle, i el catàleg d’Ikea, xafardejar el Facebook, escriure a un vell i estimat amic del blog, pensar en qui truco per distreure’m i en la mandra que em fa parlar amb ningú. De com diuen que l’avorriment és la base de la creativitat i agafo l’ordinador i escric totes aquestes tonteries. De com he pogut pensar que m’agradaria guanyar-me la vida escribint des de casa. Quina bogeria!L’avorriment no em deixaria treballar. Quin stress! Sense trucada.