Ir al contenido principal

MissRedCape80

Premi

Aquesta setmana, la que considero la meva germana, va deixar-me un missatge sorpresa al meu bloc. Resulta que m’havia concedit aquest premi. Premi que agraeïxo moltíssim però poc merescut per les raons que cito ara mateix: fa dos dies no sabia ni com s’adjuntava una foto; escric poquíssim perquè encara lluito amb la vergonya de saber que en una altra pantalla lluny d’aquí algú pot estar-me llegint i interpretant entre línies què és el què sento o intuïnt, encara que només sigui una mica, qui sóc; quan algú em deixa un missatge i vull agregar el seu bloc, no ho sé fer; ni posar l’enllaç aquell tan bufó amb les fotos del flickr; ni el comptavisites, encara que per sort sé que no en són gaires..Tot i així, agraeïxo la seva confiança no en el que he escrit fins ara sinó en el que sap que escriuré a mesura que vagi agafant confiança. I més ara, que començo a ressucitar d’unes angines terribles que m’han tingut al llit varis dies amb molta febre i que m’han fet valorar la possibilitat d’expressar-me en un àmbit com aquest, tan personal i alhora anònim. De vegades, aquestes experiències sí que són un premi.

Les meves converses amb l’Ulisses

Fins el mateix dia que vaig conèixer l’Ulisses, la meva vida havia estat plagada de prejudicis. Jo lluitava per una vida més autèntica però en realitat la meva ment estava plena d’imatges equivocades, vivia pol.lucionada pels tabús culturals de la meva societat, encara que sempre havia volgut lluitar per viure’n al marge.Quan em van proposar treballar amb un noi amb Psíndrome de Down, he de reconèixer que inmediatament vaig pensar en babes, en caps que no es sostenen, en grups de persones pel carrer conduïdes per monitors acabats de sortir d’un grup scout. Reconec que tots els meus tabús i prejudicis es posaren en marxa i sobretot en alerta.Ara m’adona que fins aquell moment, havia hagut d’aguantar i presenciar coses terribles de persones perfectament vestides de marca, de «traje», de gent amb carrera, bons cotxes, fills… i socialment exitosos.Qui m’havia de dir que l’Ulisses seria un dels millors mestres que la vida em posaria al davant. Qui m’havia de dir que l’Ulisses m’obriria els ulls a una nova manera de viure i veure la vida, passant pel cor i no per la ment.El dia que vaig rebre el mail proposant-me treballar amb ell s’inicià una odissea en la que encara seguim navegant en el moment en el que em poso a escriure aquestes lletres, sense saber si arribarem mai a port.

Escuma

Pots sentir el plaer d’haver arribat fins aquí? Tots els papers que queien a l’aigua, un darrera l’altre, eren la seva vida redactada lletra a lletra, paraula rera paraula. Eren els seus records, les capses de nines, de música… tot s’ho enduia el mar. Les onades eren feréstegues, impermanents, anàven i venien però no era mai la mateixa onada la que reapareixia sota l’escuma de la cresta. Corria per agafar les capses: una, dues, la de fusta, la de la tanca metàl.lica… no l’hi cabien a les mans. – Ajuda !!!! – L’hi cridà a la seva amiga de la infància que l’observava des de la platja, inmòvil. No entenia què hi feia allà. Feia més de 15 anys que no es veien. – Prou !!! – Cridà, mirant al penya-segat i l’enorme casa que hi havia al capdamunt. La casa des d’on queien al mar totes les seves pertenences: les capses, els escrits, les fotografies…Quedarien al fons del mar, víctimes d’aquell naufragi vital. S’endinsà més i més dins l’aigua però el vestit xop pesava massa i l’impedia avançar. La tinta s’esmorteïa en contacte amb l’aigua, els papers que aconseguia atrapar es defeien a les seves mans… Va quedar-se palplantada, amb la mirada perduda, deixant que les onades s’emportéssin el seu passat. No el podia retenir. Es despertà de sobte. Amarada de suor.

Por encima de todo,respétate a ti misma.Entrega tu tiempo,tu energía,tu dinero,pero no tu alma. Cuando vives para otra persona,no tienes vida propia.Cuando te entregas,no queda nada. ¿Quién respetará a quienes no se respetan a sí mismos? EL TAO DE LAS MUJERES

CARETES

I de sobte ho vaig veure clar: la meva cara no podia dibuixar cap dels somriures d’abans, no podia expressar cap emoció que no sentia, no podia fer veure que estava a gust, no sortien paraules de la meva boca…No tenia res a dir-li. La meva careta havia caigut. Del tot. No sabia ni com ni quan. Segurament era un procés que s’havia anat produint a poc a poc, des d’aquella davallada als inferns de feia 3 setmanes, des d’aquell encontre amb la pròpia ombra. Ja no podria fingir més. Vaig adonar-me que aquella relació era falsa. De l’altra banda jo no en rebia res, absolutament res. I de la contrària, si no l’hi solucionava la vida, tampoc volia res amb mi, simplement la movia l’ interès i l’egocentrisme. Aquella mateixa tarda, assegudes en una cafeteria propera a casa, amb 2 cafès amb llet descafeïnats de sobre, que havien deixat la llet excessivament blanca i dolça. Una llet no el suficientment calenta com per saborejar-la. Tot plegat, creava una atmosfera nauseabunda i asfixiant. Jo no podia deixar de fumar i pensar: això és tot el què en trec d’aquesta relació: anar-me’n a casa plena de fum i sense energia. Passades 3 hores de converses falses, tenses, insulses, d’un paquet de tabac encetat i esgotat i de cares que ja no podien fingir més, i sobretot, de maldats encobertes, vaig anar-me’n a casa pensant: – No penso deixar-li posar un peu en aquesta casa. No penso oferir més la meva intimitat, la meva parella, la meva vida. Tot allò que jo he après amb l’esforç de l’experiència.– La meva vida és meva. Tu, guanya’t la teva, no intentis comprar-te’n una igual. No intentis comprar-me, enganyar-me, manipular-me o fer-me mal. Sempre surt malament.– Les caretes sempre acaben caient. I la teva cara hauria de caure, però de vergonya.

LÍMITS

Què fàcil seria que en un determinat moment, el meu cos hagués assolit la saviesa necessària com per indicar-me que els meus límits estaven sent traspassats en aquell precís instant. Quina ràbia quan, una nit qualsevol, que has estat rodejada de persones que aprecies, te’n vas a dormir amb una sensació estranya.L’endemà t’aixeques rabiós. No saps què ha passat durant la nit. L’únic que saps és que sents una fiblada de dolor, un pes al cor que et diu que una altra vegada t’has tornat a trair a tu mateix.Pots haver-te deixat manipular, ridiculitzar, posar en evidència o simplement haver absorbit totes les misèries dels altres, com una esponja, i sense filtre. La sensació és horrorosa: els trucaries i escridassaries per ser tan miserables i incapaços de resoldre la seva vida, que han de venir-te a escopir a tu totes les seves porqueries.Tu has treballat, t’has enfrontat a totes les coses que se t’han posat per davant i ara, treballes amb la immaduresa dels altres i els ajudes a resoldre la seva vida???Per què? Quin és el límit de l’amistat? En quin punt escoltes i en quin punt passes a ser una esponja, un terapeuta, un psicòleg que treballa gratis i les 24 hores del dia dels 365 dies de l’any? En quin moment deixes de ser un bon amic per passar a ser simplement utilitzat pels amics? En quin moment passes de ser una orella que escolta a ser una llibreta en blanc sobre la que escriure totes les “palles”mentals i esperar que et doni respostes? I el més important. Si passes a ser la persona necessitada en la que tothom es refugia i intenta trobar respostes, per què passes a ser la persona menys respectada alhora???L’accés crea la indiferència, la distància el mite.I jo afegiria: L’accés crea l’abús; la distància, el límit.

PORS ATÀVIQUES

En la última visita que vaig fer a la meva homeòpata, ara fa 3 setmanes, em va dir que estava presa de totes les pors atàviques que existeixen.Atàviques?? Atavisme: aparició en un individu d’un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.En el meu cas: por a morir-me de gana, a no tenir diners, a la nevera buida, a que el meu xicot m’abandoni, o a no poder-lo abandonar jo perquè sinó no tindria on caure’m morta, el què vol dir, por a no poder-me’n sortir si em quedo sola o m’abandonen, por a no trobar feina o a fer-la fatal, por a no poder arribar mai a aconseguir allò que vull, por a no ser capaç de volar i quedar-me atrapada en una vida d’estabilitat i tradició, por a no poder tornar a Catalunya, por de la por… Recordo fa 4 o 5 anys, en un bar de Gràcia, perpendicular al carrer de la Perla, i freqüentat per escriptors i intel.lectuals i també per una parella de nois que s’acabaven de conèixer i que ja no es van separar mai més. El que avui dia és el meu millor amic i germà i jo, discutíem i elaboràvem una perfecta teoria sobre els fills de pares divorciats, el cas dels dos, per descomptat. Aquesta teoria feta entre bromes i cafè, teixia una fina teranyina entre diferents factors: por a l’abandó, baixades de sucre i addicció als hidrats, por al compromís, inseguretat i falta d’autoestima, addicció a la bohèmia o a l’estabilitat més avorrida i tradicional, creativitat i tendència a l’autodestrucció i al maltractament amb música com la del cantautor Ismael Serrano. Aquella teoria, que en el fons sabíem que era absurda, ens va unir, i el més important de tot, ens va posar un nom, ens va situar en el món. Va fer de la nostra diferència un grup social reconegut. En Gonzalo, en Gon, ha sigut un dels millors regals que la vida m’ha donat. Ara estem lluny i m’envaeixen totes aquestes pors, però sé que si el tingués a prop, em tranquilitzaria afegint un nou paràgraf a la nostra teoria: 10.2.3 : en los hijos de padres divorciados, la distancia y el desarraigo puede crear fuertes crisis de miedos atávicos y profundos. El tratamiento consta en una visita a su tierra o una divertida charla teléfonica con amigos pertenecientes al mismo grupo social. Potser no tinc pors atàviques, potser simplement tinc enyorança. Ahir vaig plorar escoltant la sintonia de Vent Del Pla! I vaig pensar en el meu avi:– Que no t’hagis de trobar mai lluny de la teva terra i escoltis l’Emigrant, ja veuràs com ploraràs! Sàvies paraules. Veus? Ell també tenia una família disfuncional.

ADÉU

Ell l’hi va agafar la mà i l’hi va dir:– Ningú vol dir-me què tinc, tothom m’amaga el què em passa. Jo sóc valent per lluitar i tirar endavant, però si no me’n surto en aquesta lluita, no oblidis, que des d’allà on sigui, faré tot el possible per ajudar-te.Recordo que en aquell moment, vaig sentir com si una mà enorme, m’agafés el coll i l’empenyés cap enrere per ofegar-me. Una mà enorme va baixar després fins el cor i m’agafà la goma dels sostenidors amb tanta força que no podia respirar, que el cor no trobava espai per col.locar-se dins del cos.Vaig somriure. – Ho sé. No fa falta que no hi siguis per saber-ho, sempre ho has fet. A l’habitació del costat, la meva millor amiga feia escassament 3 hores que havia mort. – L’estimaves molt aquesta noia eh?– Sí, avi, era la meva millor amiga.– Costa deixar marxar algú eh princesa?– Sí, avi, no ho saps prou. Però ara tu no et preocupis per això. Costa deixar marxar algú que mor, costa deixar marxar algú que tens al costat i que finalitza el seu trajecte amb tu, costa deixar marxar algú que no vol seguir al teu costat i costa deixar marxar algú que, sense avisar, desapareix. Costa deixar marxar una amiga que troba xicot i a alguns inclús els hi costa deixar marxar un jersey. I amb els anys, una aprèn que la finalitat de la vida consisteix en deixar marxar, en dir adéu i entendre que malgrat el dolor, el món no es paralitza per tu ni per la teva despedida.Aprens que despedir-se forma part de la vida tant com els dies de sol i de pluja, donat que tot és impermanent i que tot muda i canvia. Tot el que neix, mor.Tot el que comença, acaba. I tot i així, trobar un sentit personal a la lluita per la vida és imperatiu. A mi m’és suficient en pensar en els moments de dol, que tota la vida, tot l’Univers, està contingut en una petita llavor, en una gla hi ha tot un roure sencer. La mort no és més que un “fins una altra”. La vida no fa més que expandir-se. D’una llavor a l’Univers sencer.

EX-

Tinc un amic al que respecto molt. És molt religiós i podries pensar fàcilment que s’ha escapat del Seminari. Però no s’ha de jutjar a la gent per l’aparença. Això ho vaig descobrir el dia que ens vam trobar en un bar i ell ja duia dues cerveses a sobre.Fa poc em va visitar i passejant i parlant de com havien canviat les nostres vides en pocs anys, va recordar-me aquella vegada que l’hi vaig suplicar a ell i a uns quants amics més que em fessin d’escut humà per una cita a cegues.Una nit de borratxera amb el meu millor amic i dos ex-amics gays, vaig conèixer gràcies a una aposta a un noi impressionantment guapo. Jo anava tan borratxa que no recordava que fos tan atractiu, ni m’hi vaig fixar. El meu millor amic em deia que jo era capaç de lligar-me a qui volgués, i jo l’hi deia que no, que no em menjava un rosco. Per demostrar-li, vaig escollir al xicot més guapo i m’hi vaig acostar. Vaig guanyar. No em va fer cas.Quan vam acabar de destrossar la nit, tornant cap a casa, ens vam creuar amb ell i l’amic que l’acompanyava. Recordo dir-li: – Ei, vine cap aquí! Tu ets el noi que no m’has fet ni cas abans. Dóna’m el teu telèfon! I obedientment me’l va donar. Havia perdut l’aposta.L’endemà l’hi vaig enviar un missatge per disculpar-me i d’aquí va néixer una relació via sms. El dia del meu aniversari passats 2 mesos, vam decidir trobar-nos. Ell em va dir que era un morenàs d’ulls blaus i totes les meves inseguretats es van disparar. Necessitava un escut humà.No cal entretenir-nos amb detalls d’aquella nit però vaig presentar-me al bar on ens havíem conegut amb una escorta de 6 nois i una amiga. El vaig veure només entrar…GUUUUUUAAU! Ell no em va veure i jo el vaig observar durant mitja hora i dos Martinis. I ja està. Van ser 8 mesos intensos i dramàtics que van acabar amb un herpes a la meva esquena i ell desaparegut del mapa d’un dia per l’altre, sense donar senyals de vida.Vam riure molt recordant la història i com ara visc en parella i la meva vida ha fet un gir de 180 graus. Però em mira als ulls i em diu:– Les dones us enamoreu d’un fill de puta i us acabeu casant amb un bon noi. Però sempre us recordeu del fill de puta. El guardeu en la vostra ment com una fantasia que us acompanya tota la vida. Em va sentenciar.– No ens oblidem mai dels homes que ens han fet mal?– Vivim la resta de la nostra vida esperant que ens vinguin a rescatar, que ens demanin perdó de genolls i que ens arrosseguin cap a una vida a l’abisme, de sexe i emoció?– És la manera contemporània d’esperar el Príncep Blau que esperaven les nostres mares?– Es pot estimar profundament un home i desitjar-ne bojament un altre, sense que cap dels 2 factors es vegi afectat?És cert que el dia que aquest ulls blaus va tornar a treure la poteta per la meva vida, que ho fan, tot un cúmul de sensacions es va apoderar de mi, com una primavera precipitada. Però també és veritat que una aprèn a cuidar d’ella mateixa i prefereix clavar-se una grapa a repetir el mateix, així que, es queda amb el bon noi i guarda una fantasia eterna i perfecta d’una nit, una discoteca i uns ulls blaus. Perquè és saludable, perquè és secreta i perfecta i sobretot, per què escollir quan es pot tenir tot? El post EX- ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape

INFELICITAT. Febrer 2007.

Hi ha gent incapaç de ser feliç? Podria dividir-se el món en aquells que són capaços de viure la vida sense complicacions i aquells que treiem fum del cap de tant pensar inclús sobre la capacitat de ser feliç que té una gota d’aigua? (i tinc testimonis que han presenciat igual que jo una conversació girant entorn d’aquest tema). El món es divideix entre aquells que viuen el dia a dia i dosifiquen la seva energia simplement per dur a terme les accions quotidianes de la vida i aquells que vivim esgotats i que experimentem la felicitat en tongades de “x” dies, mesos…? Aquests últims que sabem en què consisteix la felicitat i l’alegria de la manera més plena però que se’ns desfà a les mans igual que la sorra de la platja quan es mescla amb l’aigua del mar. Els primers, afronten els reptes, sense importar si sortirà bé o no, els afronten perquè és la manera que coneixen de viure, l’important és fer-ho, el resultat no importa. Els segons, perseguits per un perfeccionisme implacable, sembla que cada repte que se’ns presenta és com escalar una muntanya altíssima. El problema, al capdavall, ja no és escalar-la sinó que després de tots els preparatius, organització perquè tot surti perfecte … arribem el dia 1, al peu de la muntanya, esgotats, però ja som allà, així que tirant de les reserves, l’escalem. Ho hem aconseguit, hem superat el repte, però no podem assaborir-lo perquè estem al límit de les nostres forces i recuperar-nos portarà força temps. Hi ha un missatge subliminal en les dones que ens impedeix triomfar en el món extern, que és evidentment, un món d’homes, absolutament quantitatiu.Hi ha un missatge que diu que els nostres èxits han de ser silenciosos, íntims i espirituals. Als homes se’ls permet triomfar de cara l’exterior, socialment, econòmicament. Si no tenim parella i tirem endavant, correm el risc d’haver-nos de convertir en un estereotip de Sexo en Nueva York: promisqüitat, vicis i soledat.I si en tenim, hem de viure amb la culpa i disculpant-nos contínuament d’una cosa que ens pertany i que ens hem guanyat a pols! Així doncs, he de sentir vergonya per estar tirant endavant els meus somnis i projectes?He de sentir vergonya per saber que sóc més intel.ligent i capaç que la meva parella i ell més simple?He de sentir culpa de saber que no és que ell estigui més capacitat per la vida sinó que és aquesta simplicitat que posseeix la que el fa actuar més ràpid, sense miraments i encara menys, sense culpa?Per què he de fer que ell estigui on està transmetent-li tota la meva saviesa, que tant durament he treballat, perquè ell arribi on és i jo a l’ombra? A partir d’avui, proclamo la meva independència com a dona, el meu èxit personal, social i econòmic sense haver de renunciar al matrimoni, a la fidelitat, a la família ni a l’èxit social de la meva parella. I firmo. El post INFELICITAT- Febrer 2007. ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape