Ir al contenido principal

MissRedCape80

Vértigo

És com aquella cançó de l’Ismael Serrano: «recibiré postales del extranjero (…) ¿cómo estáis todos? te echo de menos. Cómo pasa el tiempo.» Ahir, 23 d’Abril, em trobava asseguda en una terrassa d’un bar. D’un poble llunyà. Amb un nom inimaginable per mi fa cinc anys. O sis. o set, o deu…A la terrassa de la Plaça Major de Mutilva prenia un suc mentre feia temps per anar a una classe de dansa que havia de donar. Sant Jordi. I ni rastre de roses, llibres, paradetes, ni sol. Pluja i crits de nens. Res més. A sis-cents quilòmetres de casa.Després d’una trucada que em situa en una situació estranya: dues persones properes a mi que es retroben cinc anys després i decideixen estar junts. Ella amb un fill d’un any i mig d’una altra relació.Fa cinc anys, esperava una trucada que no arribaria d’una relació impossible, treballava de cambrera en un bar i era força infeliç en conjunt.Fa cinc anys, el 23 d’abril, aquesta persona que ara té un fill d’un any i mig, m’havia pentinat i maquillat per sortir al carrer, doncs era el seu ofici en aquell moment. I va haver paradetes i llibres, però cap rosa.Fa cinc anys, hi havia amics que ara no hi són i somnis ara realitzats. Ningú et diu però, quin serà l’entorn en el que podràs tirar-los endavant.Aquest any no hi ha parades, ni llibres, però sí roses i un Jordi. A sis-cents quilòmetres de casa.Ara ja dubto de tot el que m’espera d’ara endavant. La vida és prfundament curiosa. Sempre m’ha sorprès. I no deixarà de fer-ho.Espero.

El salt definitiu

El salt definitiu no és pujar la cama més amunt, ni saltar més alt, ni aconseguir aquell pas que porta temps entrebancant-se cada vegada que arriba. El salt definitiu és el que et fa prendre la decisió i el compromís d’anar cap endins, de comprometre’t fermament amb la teva pròpia felicitat molt abans de dedicar-te a proporcionar-la als altres. És aquell que et diu que ja n’hi ha prou de postergar més temps la teva pròpia vida perquè ara ja és urgent, és gairebé com una emergència. La teva vida entra per la porta d’Urgències i necessita ser atesa d’immediat. La teva vida et diu que se t’ha donat un talent però que sense treball i disciplina, aquest mor en l’oblit, es perd en el temps-espai i no pot ser recollit ni salvat per ningú altre que no siguis tu. Aquesta és la teva responsabilitat. Aquest és el gran salt, el que finalment aconsegueix que pugis la cama més amunt, que saltis amb més força i que aquell pas flueixi finalment. Com a conseqüència, no com a un fi en sí mateix.

Tornada

Una tassa de l’Starbucks Coffee. És l’únic que ara mateix em recorda que pertanyo a algun lloc. Una tassa d’una multinacional nord-americana que no té res a veure amb la meva terra aconsegueix connectar-m’hi. És Barcelona, el sol, una terrasseta, sopar amb en Gon, veure la Carme, la innovació, la cultura, l’actualitat… el meu petit Nova York. I la ITV, emocional, física i mental. L’escenari on s’han teixit les meves grans i verdaderes amistats. On he avançat camí espiritual, on m’he enamorat, on he plorat, on m’he divertit més que enlloc. Aquest estiu torno a la gran ciutat. Un cafè en una tassa de l’Starbucks. Girona. El König. La família. La mare i mestra que m’ajuda en el camí. La passió. La pau i la tempesta, però l’amor per sobre de tot. Les pèrdues i els encontres. Certa persona sàvia va dir-me que havia anat a Pamplona quan no em tocava de fer-ho. Que té raó ho sento en totes les meves vísceres cada vegada que poso un peu a Catalunya. Ho pateixo cada vegada que torno al Nord i cauen llàgrimes com la pluja que aquí dalt ens rega gairebé cada dia. Però la vida és allò que esculls a cada moment. No hi ha mestre ni savi que et pugui desdir d’allò que la ment t’ha convençut, sobretot quan has decidit fer la guitza al destí i apareixes en un entorn inhòspit, desconnectada. Potser hi ha un destí, un propòsit últim, una meta. Una arribada. Però decidim quin trajecte seguir, quines carreteres secundàries agafar, en quins motels dormir, quins peatges pagar…per arribar-hi. I ara sóc aquí. Aquesta és la meva realitat, el meu entorn, el meu present. I només tinc una tassa d’una estúpida multinacional explotador que em recordi aquell sopar amb en Gon al Mercat de Santa Caterina, aquelles rialles amb en David a la Llesca, aquella intimitat guanyada amb el pas dels anys amb la Carme i en David, aquelles caminades per la Devesa amb la Lydia, la Rhea i la Lloba, el contacte amb l’essencial amb la Carme i el Carmelo. I, perdó, també tinc una gorra rosa com a record ;-P. Us estimo molt a tots. Gràcies.

LA LLIBRETA (somnis que et parlen) 2a part

La nit anterior, quan la Martina sortí de la cafeteria on treballava, esgotada de servir sopars, agafà el camí de casa. Vivia una mica lluny de la feina, però l’hi agradava fer el trajecte a peu, tot fumant. Tot i que era la una de la matinada, feia bon temps perquè era estiu. L’hi agradaven aquells passejos. Cansada del bullici de la feina, es submergia en una espècie de romanticisme místic, envoltada del fum del cigar.L’hi va sonar el mòbil. A aquella hora? SMS: Estic sopant amb un noi molt guapo que no para de parlar de tu. Va somriure i l’estómac l’hi va fer un salt. Va respondre: SMS: Qui és? No en conec pas cap de noi guapo apart de tu, Jordi. I clar, crec que amb en Brad Pitt no estaràs sopant. O sí?? El telèfon va sonar tot seguit. – Ei, que sóc jo el noi guapo.- Es va sentir abans que tingués temps de respondre.Ella va esclafir en una rialla. Contenta. – Què feu? Aquestes són hores de sopar?– Estàvem ja fent el cafè.- Va dir en Marc. – Es veu que en Jordi t’ha enviat un missatge a traïció sense dir-me’n res.– Com estàs? Jo ara he sortit de treballar i anava cap a casa. Estic força cansada.– Ja m’ho imagino. Per mi ja és cap de setmana i a tu et ve la feina forta.– Doncs sí.– Escolta, què fas demà? Demà a la nit, vull dir.– Treballo, és el què estàvem dient ara. – Es veurien? Es va sobresaltar la Martina. Havien decidit no fer-ho. Potser feia un mes que només parlaven per telèfon i s’enviaven missatges al mòbil.– És que hem dit amb els amics d’anar a Millenium demà. Però jo només vindré si tu hi ets i vols venir-hi.– Ja. No ho sé. Potser sí. No sé com acabaré de treballar, el diumenge m’hi torno a posar. – Va dir la Martina dissimulant la seva emoció.– D’acord. Per què no em dius alguna cosa demà al vespre, si veus que en tens ganes?– D’acord.– Tindràs ganes?– Espero.– Jo també.– Bona nit preciosa.– Bona nit.Ja no podria dormir dels nervis. N’estava segura.

El caminar pausat…

Fins allà on reposa l’oceà dels teus ullsTot ho impregna la calma.El caminar pausat dels teus peus,Les hores tranquil.les,Els passos en la música,Tot queda en pauFins a retrobar-te.

Muere lentamente

MUERE LENTAMENTE QUIEN SE TRANSFORMA EN ESCLAVO DEL HÁBITO, REPITIENDO TODOS LOS DÍAS LOS MISMOS TRAYECTOS, QUIEN NO CAMBIA DE MARCA, NO ARRIESGA VESTIR UN COLOR NUEVO Y NO LE HABLA A QUIÉN NO CONOCE. MUERE LENTAMENTE QUIEN EVITA UNA PASIÓN, QUIEN PREFIERE EL NEGRO SOBRE EL BLANCO Y LOS PUNTOS SOBRE LAS “ÍES” A UN REMOLINO DE EMOCIONES, JUSTAMENTE LAS QUE RESCATAN EL BRILLO DE LOS OJOS, SONRISAS DE LOS BOSTEZOS, CORAZONES A LOS TROPIEZOS Y SENTIMIENTOS.MUERE LENTAMENTE QUIEN NO VOLTEA LA MESA CUANDO ESTÁ INFELIZ EN EL TRABAJO, QUIEN NO ARRIESGA LO CIERTO POR LO INCIERTO PARA IR DETRÁS DE UN SUEÑO, QUIEN NO SE PERMITE POR LO MENOS UNA VEZ EN LA VIDA HUIR DE LOS CONSEJOS SENSATOS.MUERE LENTAMENTE QUIÉN NO VIAJA, QUIEN NO LEE, QUIEN NO OYE MÚSICA. QUIEN NO ENCUENTRA GRACIA EN SI MISMO.MUERE LENTAMENTE QUIEN DESTRUYE SU AMOR PROPIO, QUIEN NO SE DEJA AYUDAR. MUERE LENTAMENTE QUIEN SE PASA LOS DÍAS QUEJÁNDOSE DE SU MALA SUERTE O DE LA LLUVIA INCESANTE. MUERE LENTAMENTE QUIEN ABANDONA UN PROYECTO ANTES DE INICIARLO, NO PREGUNTANDO DE UN ASUNTO QUE DESCONOCE O NO RESPONDIENDO CUANDO LE INDAGAN SOBRE ALGO QUE SABE.EVITEMOS LA MUERTE EN SUAVES CUOTAS, RECORDANDO SIEMPRE QUE ESTAR VIVO EXIGE UN ESFUERZO MUCHO MAYOR QUE EL SIMPLE HECHO DE RESPIRAR. SOLAMENTE LA ARDIENTE PACIENCIA HARÁ QUE CONQUISTEMOS UNA ESPLÉNDIDA FELICIDAD. PABLO NERUDA

Petit Anglaise

Bloguerías: La britànica Catherine Sanderson se fue a trabajar a París y se abrió un blog para contar los entresijos de su empresa. Cuando fue descubierta por otro empleado y despedida, su popularidad hizo que el caso llegase al «Daily Mail» y la editorial Penguin decidió editar «Petit Anglaise», recopilación de sus entradas del blog, que este mes se publica en Inglaterra, EEUU y Canadá. Ya le han ofrecido un contrato millonario por otros dos libros.

LA LLIBRETA (somnis que et parlen)

Quants records i quanta neteja! Feia temps que volia comprar aquell bagul per guardar-hi tots els seus papers, llibretes, escrits… Havia tingut les caixes precintades sota el llit durant 2 anys. Havia arribat el moment de destapar els records. Però havia decidit que no s’entretindria gaire a llegir res perquè sinó no acabaria mai i alhora sabia que si començava a llegir segons què, el seu fràgil estat emocional es veuria alterat i transportat a un passat que ni tan sols existia ja.En aquell moment de la seva vida, era més partidària de la memòria selectiva, aquella que esborra els fets dolorosos del passat.Estava contenta. L’olor del vímet del bagul nou la refrescava. Eren nous temps, d’un temps cap aquí, la vida l’hi començava a rutllar.Quina gràcia!: cartes de l’avi; postals de la seva companya de pis convertida ara en germana per tota la vida; notes de la seva mare i llibretes, ordenades per dates i per fets importants: del 99 al 2000 o un títol escrit amb un rotulador gruixut: Albert; Martí; Marc.Marc… No pogué evitar-ho. Sabent que obriria una ferida que no volia llepar, sabent que el que hi havia en el present era el millor. Una parella estable i xerrar amb en Marc de tant en tant. Un missatget i una salutació educada. Res més. Allò era perfecte.Just feia 2 dies que havien parlat per telèfon després de gairebé un any de no sentir-se les veus.Ell l’havia trucada per dir-li només que després de la mort d’un amic seu, pensava que era molt valenta d’haver afrontat com havia afrontat la mort de la Marta. Parlaren una estona, fins que es feu el silenci i s’acomiadaren.Allò estava bé. No eren amics, no eren res, però mantenien el contacte perquè, de manera irracional, cap dels dos volia deslligar-se de la vida de l’altre.La va obrir. SMS: Si no estigués treballant, vindria i em ficaria dins els llençols per fer-te l’amor tendrament. Va sospirar. I va tancar la llibreta de nou. Sense pensar-s’ho, va posar la llibreta al bagul i va seguir guardant tota la paperassa de la seva trajectòria vital.Però com un flaix de llum, certes paraules van començar a ballar per la seva ment, saltant- se la barrera de seguretat de la memòria selectiva: – Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.– No entenc què vols dir. – Va dir sense mirar-lo. Estaven asseguts en un esglaó, davant d’un bar musical. Tots els amics eren a dins. Els seus i la Marta. Ell havia esperat que tothom entrés i l’hi havia tancat la porta quan anava a fer-ho ella. – Queda’t aquí a fora amb mi I s’assegueren als esglaons, sense dir-se res, fins que ell l’hi esventà aquella frase lapidària. – Jo tampoc sé el que vull dir. – Va respondre en Marc. – Només que penso moltíssim en tu al llarg del dia.– Què penses? – No sabia si volia sentir la resposta.– No ho sé. M’imagino la meva vida amb tu, m’imagino la meva vida sense tu… – I va sospirar. No parava de fer-ho d’un temps ençà però no se n’havia adonat fins que la Martina l’havia advertit d’aquell hàbit recent.– Sospires…– Ho sé.

Pablo Picasso

Para mí, la creación comienza con la contemplación; yo necesito muchas horas de ocio y meditación. Entonces trabajo mucho: observo los insectos, las flores, las hojas y los árboles que me rodean. Dejo que mi mente marche en calma a la deriva, como un bote en la corriente. Tarde o temprano, algo la capta. Se vuelve precisa, toma forma…el próximo tema de mi pintura ha sido decidido.

Somnis que et parlen

– Aquests dies he pensat en tu.– Ah ,sí? Per què?– Va morir un amic meu fa un mes. Una malaltia degenerativa. Va ser tot molt ràpid.– Em sap greu.– Ja ho sé. Gràcies. No et preocupis. La qüestió és que vaig estar pensant que havies sigut molt forta per aguantar tota aquella situació.– Gràcies. Al final, de totes, maneres, va acabar sent un regal.– Ja, suposo que amb el temps o acabes pensant o ho acabes veient com un regal.– Potser et sorprendrà però ja en el propi moment ho veia així. No tots tenim la possibilitat de que ningú ens expliqui que les coses són impermanents i que el noranta-nou per cent del sofriment que experimentem és precisament per agafar-nos a les coses, per no deixar marxar a persones, moments i ni tan sols a objectes. Des d’aleshores, jo visc la vida de tota una altra manera i la mort de la Marta m’ha portat fins on sóc ara. Definitivament, va ser un regal.– Potser sí.– Si ho hagués sabut quan et vaig conèixer a tu, tot hagués sigut molt diferent. Hagués pogut acceptar que quan no és el moment, no ho és i que no podia ser. I m’hagués estalviat moltíssim sofriment. – Va riure.– Però aleshores potser no estaríem parlant ara per telèfon.– No, però potser estaríem asseguts l’un al costat de l’altre agafats de la mà. O tens raó, potser no. En realitat no sabem quina és la resposta, quin és el fi últim de totes les coses. I això, per mi, és una gran tranquilitat.– Potser sí. I es féu el silenci. En Marc va recordar allò que l’hi havia dit a la Martina 5 anys abans, atordit per la situació que vivien. Fou una nit i davant dels ulls suplicantsd’ ella: – Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento. Aquella nit es besaren per primera vegada. Continuarà…