Tinc els dits endurits del fred i em costa escriure. Em salten les paraules del teclat i en premo dos de cop o una c en comptes d’una x. Els dits encarcarats no poden córrer al mateix temps que el meu pensament.
És la tornada del parc: dits vermells i anestesiats i llavis irritats de l’aire, quasi vent, que bufava avui amb força. Gèlid. Anunciant l’entrada de la propera estació, que es presenta amb força dient-nos:
– Prepareu-vos, que això no és res! Aquest any vinc amb ganes!
M’agrada la trobada nocturna al parc. Amb els gossos, els seus amos i la història de cadascun. Les vides, el dia a dia…
L’últim moment del dia, a les fosques, mentre els animalons juguen i nosaltres aprofitem per descarregar l’energia diària, riure, passar fred.
Un moment on móns absolutament oposats, vides distants i persones amb les que no haguéssis creuat mai una paraula, coïncideixen en el mateix espai.
Un espai per l’encontre, un espai on les últimes paraules del dia vénen d’un món contrari al teu desitjant-te bona nit.
Hi ha molts móns. Però tots en aquest.
Per cert, bona nit a tots! I bona setmana.