Potser tot anava massa bé, o patia menys stress del que em pensava, però està clar que la inspiració, les muses, el meu daimon, enginy, passió momentània…o com es digui, definitivament m’ha abandonat.
No sé què escriure. Fa temps que no em ve la inspiració.
Només ho comunico…
Posat una paraula, la que vulguis, davant teu i sobre d¡ella que la representin tres més,ja veuràs com et ve… SOL– Foc, llum de ganxo, llumí… tria,Fer que el magí treballi. Som en un escenari i l’actor no pot quedar callat, però queda en blanc, busca una paraula i parla… ella et treurà de la parada. Venga, endavant, menuda.l’avi Anton.
la inspiració, com nosaltres, també agafa alguns dies de vancances. la tercera setmana de gener aprofita dies d’assumptes propis per anar de rebaixes 🙂
Pensa que les teves obres són la teva veu… el teu cor. Potser és que ara mateix no tens res a dir. Això no és res dolent; escriu quan sentis les ganes d’escriure, i escriuras cada cop, les teves millors obres.Mira, Goethe va dir:«El talent es forma en el silenci, el caràcter en el corrent del món». Si t’ho poso és perquè reflecteix molt bé el que t’estava dient: hi ha moments per tot i de tot, els uns t’ajudaran a desenvolupar una cosa i els altres una altra, fes sempre el que sentis i donaràs l’autèntica veu del teu cor, sempre.Espero que et serveixi d’ajuda. dw
M’agrada el comentari d’en Megacast. És cert, hi ha moments per tot. També és cert que hi ha moments en que la paraula no surt, la imatge no es dibuixa davant nostre; potser no és el moment, o potser hi ha quelcom dins nostre que no la deixa sortir o una boirina que hem aixecat sense saber-ho, en la nostra vida plenament feliç, que ens desdibuixa la imatge que teníem davant, impedint-nos mirar-la als ulls i contemplar tranquil·lament la seva bellesa. Però parlo per mi. Després de dies de no escriure i de no trobar aquelles imatges plenes d’inspiració, he retrobat les paraules de nou. Crec, vaja…T’estim preciosa!
Ja arribarà la inspiració no te preocupes, mentre mos queden les magnífiques frases que vas posar les setmanes passades 🙂
Vola, dona d’aire… els teus peus ballen ara la lentitud dels ulls.Una molt forta abraçada, quasi al costat on prens el café. Recorda tot allò que tens penjat a la nevera… Ompli-la tan sols de la teua vida.
Doncs…mira el cel de nit, o mira els infants i escriu, el que et vingui al cap… no sol fallar…
Dona’t temps i j’arribarà. Potser el teu giny ara mateix està treballant en d’altres coses…
A vegades va bé fer una aturada…a inspiració torna sola. Estic segura que tens moltes cose per explicar!una abraçada
No sé si travessem el mateix desert. Potser fins i tot ens trobem, tu anant i jo venint. Em cega la blancor del full…
Estimada dona d’aire: he escrit el post Comentaris perduts al meu blog… Et tenia present mentre l’escrivia i escoltava la música que l’acompanya.Ànims i Petons.