La mare
(…)Una pàgina cada dia Carme, m’ho he proposat, per explicar-te tot el què està passant per aquí.Durant el dia és impossible i ara a la nit m’acompanyen els roncs de l’avi. Però és igual, significa que respira, que és amb mi, que està al meu costat, i això últim cal que ho llegeixis literalment. Passa tot massa ràpid. La vida se m’escola entre els dits i perdo el temps, perdo la noció de quan surt el sol i quan es pon. Cada dia em llevo sola i esmorzo sola. Malgrat la tristor, és l’únic moment que tinc al dia per dir-me que això també passarà, que malgrat tot, no em falta l’aire. El meu germà dormirà fins al migdia, esgotant els últims segons fins entrar a classe, i jo, esperaré amb impaciència, també amb por, que es llevi la meva mare.Quan obri la porta, el cor em farà un salt. I no ho entenc, ja no pot fer-me mal. Hauré d’esperar que el cafè hagi recorregut tot el seu cos per poder mirar-la sense que em retorni un insult amb la mirada: – On vas així? – Em dirà agressivament. I hauré d’eviatr discutir-me, encara que la sang em bullirà per dins.
Amor propi
(…) Amor, el meu, perquè si no tinc aquest, encara no puc tenir el d’un altre. Però mentre penso això, ressegueixo amb els ulls la fotografia. Amb ella no sóc tan estricta com amb el mirall. Hi veig uns ulls impossibles de fer mai que em mirin de la mateixa manera que jo els ressegueixo. Estimo aquests ulls, perquè mai seran meus.Alguna cosa m’ho diu. Vull escriure per venjar-me d’aquests ulls, de tots aquells que no han volgut mirar-me, o que ho han fet per jutjar-me.(…)