(…)Una pàgina cada dia Carme, m’ho he proposat, per explicar-te tot el què està passant per aquí.
Durant el dia és impossible i ara a la nit m’acompanyen els roncs de l’avi. Però és igual, significa que respira, que és amb mi, que està al meu costat, i això últim cal que ho llegeixis literalment.
Passa tot massa ràpid. La vida se m’escola entre els dits i perdo el temps, perdo la noció de quan surt el sol i quan es pon. Cada dia em llevo sola i esmorzo sola. Malgrat la tristor, és l’únic moment que tinc al dia per dir-me que això també passarà, que malgrat tot, no em falta l’aire. El meu germà dormirà fins al migdia, esgotant els últims segons fins entrar a classe, i jo, esperaré amb impaciència, també amb por, que es llevi la meva mare.
Quan obri la porta, el cor em farà un salt. I no ho entenc, ja no pot fer-me mal. Hauré d’esperar que el cafè hagi recorregut tot el seu cos per poder mirar-la sense que em retorni un insult amb la mirada:
– On vas així? – Em dirà agressivament.
I hauré d’eviatr discutir-me, encara que la sang em bullirà per dins.