Petit Anglaise
Bloguerías: La britànica Catherine Sanderson se fue a trabajar a París y se abrió un blog para contar los entresijos de su empresa. Cuando fue descubierta por otro empleado y despedida, su popularidad hizo que el caso llegase al «Daily Mail» y la editorial Penguin decidió editar «Petit Anglaise», recopilación de sus entradas del blog, que este mes se publica en Inglaterra, EEUU y Canadá. Ya le han ofrecido un contrato millonario por otros dos libros.
EX-
Tinc un amic al que respecto molt. És molt religiós i podries pensar fàcilment que s’ha escapat del Seminari. Però no s’ha de jutjar a la gent per l’aparença. Això ho vaig descobrir el dia que ens vam trobar en un bar i ell ja duia dues cerveses a sobre.Fa poc em va visitar i passejant i parlant de com havien canviat les nostres vides en pocs anys, va recordar-me aquella vegada que l’hi vaig suplicar a ell i a uns quants amics més que em fessin d’escut humà per una cita a cegues.Una nit de borratxera amb el meu millor amic i dos ex-amics gays, vaig conèixer gràcies a una aposta a un noi impressionantment guapo. Jo anava tan borratxa que no recordava que fos tan atractiu, ni m’hi vaig fixar. El meu millor amic em deia que jo era capaç de lligar-me a qui volgués, i jo l’hi deia que no, que no em menjava un rosco. Per demostrar-li, vaig escollir al xicot més guapo i m’hi vaig acostar. Vaig guanyar. No em va fer cas.Quan vam acabar de destrossar la nit, tornant cap a casa, ens vam creuar amb ell i l’amic que l’acompanyava. Recordo dir-li: – Ei, vine cap aquí! Tu ets el noi que no m’has fet ni cas abans. Dóna’m el teu telèfon! I obedientment me’l va donar. Havia perdut l’aposta.L’endemà l’hi vaig enviar un missatge per disculpar-me i d’aquí va néixer una relació via sms. El dia del meu aniversari passats 2 mesos, vam decidir trobar-nos. Ell em va dir que era un morenàs d’ulls blaus i totes les meves inseguretats es van disparar. Necessitava un escut humà.No cal entretenir-nos amb detalls d’aquella nit però vaig presentar-me al bar on ens havíem conegut amb una escorta de 6 nois i una amiga. El vaig veure només entrar…GUUUUUUAAU! Ell no em va veure i jo el vaig observar durant mitja hora i dos Martinis. I ja està. Van ser 8 mesos intensos i dramàtics que van acabar amb un herpes a la meva esquena i ell desaparegut del mapa d’un dia per l’altre, sense donar senyals de vida.Vam riure molt recordant la història i com ara visc en parella i la meva vida ha fet un gir de 180 graus. Però em mira als ulls i em diu:– Les dones us enamoreu d’un fill de puta i us acabeu casant amb un bon noi. Però sempre us recordeu del fill de puta. El guardeu en la vostra ment com una fantasia que us acompanya tota la vida. Em va sentenciar.– No ens oblidem mai dels homes que ens han fet mal?– Vivim la resta de la nostra vida esperant que ens vinguin a rescatar, que ens demanin perdó de genolls i que ens arrosseguin cap a una vida a l’abisme, de sexe i emoció?– És la manera contemporània d’esperar el Príncep Blau que esperaven les nostres mares?– Es pot estimar profundament un home i desitjar-ne bojament un altre, sense que cap dels 2 factors es vegi afectat?És cert que el dia que aquest ulls blaus va tornar a treure la poteta per la meva vida, que ho fan, tot un cúmul de sensacions es va apoderar de mi, com una primavera precipitada. Però també és veritat que una aprèn a cuidar d’ella mateixa i prefereix clavar-se una grapa a repetir el mateix, així que, es queda amb el bon noi i guarda una fantasia eterna i perfecta d’una nit, una discoteca i uns ulls blaus. Perquè és saludable, perquè és secreta i perfecta i sobretot, per què escollir quan es pot tenir tot? El post EX- ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape
INFELICITAT. Febrer 2007.
Hi ha gent incapaç de ser feliç? Podria dividir-se el món en aquells que són capaços de viure la vida sense complicacions i aquells que treiem fum del cap de tant pensar inclús sobre la capacitat de ser feliç que té una gota d’aigua? (i tinc testimonis que han presenciat igual que jo una conversació girant entorn d’aquest tema). El món es divideix entre aquells que viuen el dia a dia i dosifiquen la seva energia simplement per dur a terme les accions quotidianes de la vida i aquells que vivim esgotats i que experimentem la felicitat en tongades de “x” dies, mesos…? Aquests últims que sabem en què consisteix la felicitat i l’alegria de la manera més plena però que se’ns desfà a les mans igual que la sorra de la platja quan es mescla amb l’aigua del mar. Els primers, afronten els reptes, sense importar si sortirà bé o no, els afronten perquè és la manera que coneixen de viure, l’important és fer-ho, el resultat no importa. Els segons, perseguits per un perfeccionisme implacable, sembla que cada repte que se’ns presenta és com escalar una muntanya altíssima. El problema, al capdavall, ja no és escalar-la sinó que després de tots els preparatius, organització perquè tot surti perfecte … arribem el dia 1, al peu de la muntanya, esgotats, però ja som allà, així que tirant de les reserves, l’escalem. Ho hem aconseguit, hem superat el repte, però no podem assaborir-lo perquè estem al límit de les nostres forces i recuperar-nos portarà força temps. Hi ha un missatge subliminal en les dones que ens impedeix triomfar en el món extern, que és evidentment, un món d’homes, absolutament quantitatiu.Hi ha un missatge que diu que els nostres èxits han de ser silenciosos, íntims i espirituals. Als homes se’ls permet triomfar de cara l’exterior, socialment, econòmicament. Si no tenim parella i tirem endavant, correm el risc d’haver-nos de convertir en un estereotip de Sexo en Nueva York: promisqüitat, vicis i soledat.I si en tenim, hem de viure amb la culpa i disculpant-nos contínuament d’una cosa que ens pertany i que ens hem guanyat a pols! Així doncs, he de sentir vergonya per estar tirant endavant els meus somnis i projectes?He de sentir vergonya per saber que sóc més intel.ligent i capaç que la meva parella i ell més simple?He de sentir culpa de saber que no és que ell estigui més capacitat per la vida sinó que és aquesta simplicitat que posseeix la que el fa actuar més ràpid, sense miraments i encara menys, sense culpa?Per què he de fer que ell estigui on està transmetent-li tota la meva saviesa, que tant durament he treballat, perquè ell arribi on és i jo a l’ombra? A partir d’avui, proclamo la meva independència com a dona, el meu èxit personal, social i econòmic sense haver de renunciar al matrimoni, a la fidelitat, a la família ni a l’èxit social de la meva parella. I firmo. El post INFELICITAT- Febrer 2007. ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape
Dedicat als avis. 15 anys.
Una taula, un joc de cartes i,el temps s’escorria lentament,sense presses.Una rialla, uns ulls que es clouen i una persona que lluitava per mantenir-los desperts.Sobre els caps, dues llums càl.lides que, sense il.luminar, donaven l’escalfor i protecció que ens rodejava.La cuina en funcionament: paelles, forquilles i extractors mentre una ànima dèbil però viva, es movia entre els estris amb gràcia i agilitat.Un cos en pau roman davant el televisor, esperant ser servit per qui més estima.Content, d’estar rodejat d’éssers petits i nerviososque no el deixen viure,que el fan patir i riure, i que,l’hi donen vida.El temps s’escorria lentament, en pau, amb la confiança que tot aniria bé, amb la confiança que sempre tindria aquelles dues persones al meu costat per cuidar-me, protegir-me i estimar-me.Sense demanar-me res a canvi.El post Dedicat als avis: 15 anys. ha aparecido por primera vez en Miss red cape
Un bagul nou de vímet
Un bagul nou de vímet. A l’obrir-lo, la olor arriba fins al més profund de la meva ànima i sento la mà del meu avi recolzada al meu ombro. La veu de l’avi alentant-me a escriure dient-me que tot sortirà bé i que estic en el bon camí.És increïble pensar i saber que hi ha algú allà dalt que et cuida.Necessito comprar aquest bagul- em dic a mi mateixa. Una vegada a casa, l’he omplert de tots els papers que conformen la meva biografía personal. Sempre he caminat acompanyada de l’escritpura.Han aparegut cartes i cartes d’amics, de gent que em coneix des del mateix instant d’obrir els ulls. De persones que he trobat en cert moment i amb les que segueixo compartint camí; pares i familiars etc.I poemes, molts poemes escrits en el torment de la meva complicada adolescència.Poemes que m’agradaria anar volcant aquests dies sobre el paper sense tacte d’internet.Aquest ha estat el primer paper que he trobat, escrit als 15 anys, i m’ha impactat força.És en cada fulla, cada branca.En cada gota de pluja que alimenta cada arrelque fa créixer cada arbre.És en cada llàgrima, cada somriure,cada passa que dóno en terra eixutao molla.És en cada núvol, en cada pedaç de cel que es deixa entreveure,en cada raig de sol que alimenta la terra i els rostres.Tot el que cerco trobar. És en mi.El post Un bagul nou de vímet ha aparecido por primera vez en Miss red cape