LA LLIBRETA (somnis que et parlen) 2a part
La nit anterior, quan la Martina sortí de la cafeteria on treballava, esgotada de servir sopars, agafà el camí de casa. Vivia una mica lluny de la feina, però l’hi agradava fer el trajecte a peu, tot fumant. Tot i que era la una de la matinada, feia bon temps perquè era estiu. L’hi agradaven aquells passejos. Cansada del bullici de la feina, es submergia en una espècie de romanticisme místic, envoltada del fum del cigar.L’hi va sonar el mòbil. A aquella hora? SMS: Estic sopant amb un noi molt guapo que no para de parlar de tu. Va somriure i l’estómac l’hi va fer un salt. Va respondre: SMS: Qui és? No en conec pas cap de noi guapo apart de tu, Jordi. I clar, crec que amb en Brad Pitt no estaràs sopant. O sí?? El telèfon va sonar tot seguit. – Ei, que sóc jo el noi guapo.- Es va sentir abans que tingués temps de respondre.Ella va esclafir en una rialla. Contenta. – Què feu? Aquestes són hores de sopar?– Estàvem ja fent el cafè.- Va dir en Marc. – Es veu que en Jordi t’ha enviat un missatge a traïció sense dir-me’n res.– Com estàs? Jo ara he sortit de treballar i anava cap a casa. Estic força cansada.– Ja m’ho imagino. Per mi ja és cap de setmana i a tu et ve la feina forta.– Doncs sí.– Escolta, què fas demà? Demà a la nit, vull dir.– Treballo, és el què estàvem dient ara. – Es veurien? Es va sobresaltar la Martina. Havien decidit no fer-ho. Potser feia un mes que només parlaven per telèfon i s’enviaven missatges al mòbil.– És que hem dit amb els amics d’anar a Millenium demà. Però jo només vindré si tu hi ets i vols venir-hi.– Ja. No ho sé. Potser sí. No sé com acabaré de treballar, el diumenge m’hi torno a posar. – Va dir la Martina dissimulant la seva emoció.– D’acord. Per què no em dius alguna cosa demà al vespre, si veus que en tens ganes?– D’acord.– Tindràs ganes?– Espero.– Jo també.– Bona nit preciosa.– Bona nit.Ja no podria dormir dels nervis. N’estava segura.
LA LLIBRETA (somnis que et parlen)
Quants records i quanta neteja! Feia temps que volia comprar aquell bagul per guardar-hi tots els seus papers, llibretes, escrits… Havia tingut les caixes precintades sota el llit durant 2 anys. Havia arribat el moment de destapar els records. Però havia decidit que no s’entretindria gaire a llegir res perquè sinó no acabaria mai i alhora sabia que si començava a llegir segons què, el seu fràgil estat emocional es veuria alterat i transportat a un passat que ni tan sols existia ja.En aquell moment de la seva vida, era més partidària de la memòria selectiva, aquella que esborra els fets dolorosos del passat.Estava contenta. L’olor del vímet del bagul nou la refrescava. Eren nous temps, d’un temps cap aquí, la vida l’hi començava a rutllar.Quina gràcia!: cartes de l’avi; postals de la seva companya de pis convertida ara en germana per tota la vida; notes de la seva mare i llibretes, ordenades per dates i per fets importants: del 99 al 2000 o un títol escrit amb un rotulador gruixut: Albert; Martí; Marc.Marc… No pogué evitar-ho. Sabent que obriria una ferida que no volia llepar, sabent que el que hi havia en el present era el millor. Una parella estable i xerrar amb en Marc de tant en tant. Un missatget i una salutació educada. Res més. Allò era perfecte.Just feia 2 dies que havien parlat per telèfon després de gairebé un any de no sentir-se les veus.Ell l’havia trucada per dir-li només que després de la mort d’un amic seu, pensava que era molt valenta d’haver afrontat com havia afrontat la mort de la Marta. Parlaren una estona, fins que es feu el silenci i s’acomiadaren.Allò estava bé. No eren amics, no eren res, però mantenien el contacte perquè, de manera irracional, cap dels dos volia deslligar-se de la vida de l’altre.La va obrir. SMS: Si no estigués treballant, vindria i em ficaria dins els llençols per fer-te l’amor tendrament. Va sospirar. I va tancar la llibreta de nou. Sense pensar-s’ho, va posar la llibreta al bagul i va seguir guardant tota la paperassa de la seva trajectòria vital.Però com un flaix de llum, certes paraules van començar a ballar per la seva ment, saltant- se la barrera de seguretat de la memòria selectiva: – Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.– No entenc què vols dir. – Va dir sense mirar-lo. Estaven asseguts en un esglaó, davant d’un bar musical. Tots els amics eren a dins. Els seus i la Marta. Ell havia esperat que tothom entrés i l’hi havia tancat la porta quan anava a fer-ho ella. – Queda’t aquí a fora amb mi I s’assegueren als esglaons, sense dir-se res, fins que ell l’hi esventà aquella frase lapidària. – Jo tampoc sé el que vull dir. – Va respondre en Marc. – Només que penso moltíssim en tu al llarg del dia.– Què penses? – No sabia si volia sentir la resposta.– No ho sé. M’imagino la meva vida amb tu, m’imagino la meva vida sense tu… – I va sospirar. No parava de fer-ho d’un temps ençà però no se n’havia adonat fins que la Martina l’havia advertit d’aquell hàbit recent.– Sospires…– Ho sé.
Somnis que et parlen
– Aquests dies he pensat en tu.– Ah ,sí? Per què?– Va morir un amic meu fa un mes. Una malaltia degenerativa. Va ser tot molt ràpid.– Em sap greu.– Ja ho sé. Gràcies. No et preocupis. La qüestió és que vaig estar pensant que havies sigut molt forta per aguantar tota aquella situació.– Gràcies. Al final, de totes, maneres, va acabar sent un regal.– Ja, suposo que amb el temps o acabes pensant o ho acabes veient com un regal.– Potser et sorprendrà però ja en el propi moment ho veia així. No tots tenim la possibilitat de que ningú ens expliqui que les coses són impermanents i que el noranta-nou per cent del sofriment que experimentem és precisament per agafar-nos a les coses, per no deixar marxar a persones, moments i ni tan sols a objectes. Des d’aleshores, jo visc la vida de tota una altra manera i la mort de la Marta m’ha portat fins on sóc ara. Definitivament, va ser un regal.– Potser sí.– Si ho hagués sabut quan et vaig conèixer a tu, tot hagués sigut molt diferent. Hagués pogut acceptar que quan no és el moment, no ho és i que no podia ser. I m’hagués estalviat moltíssim sofriment. – Va riure.– Però aleshores potser no estaríem parlant ara per telèfon.– No, però potser estaríem asseguts l’un al costat de l’altre agafats de la mà. O tens raó, potser no. En realitat no sabem quina és la resposta, quin és el fi últim de totes les coses. I això, per mi, és una gran tranquilitat.– Potser sí. I es féu el silenci. En Marc va recordar allò que l’hi havia dit a la Martina 5 anys abans, atordit per la situació que vivien. Fou una nit i davant dels ulls suplicantsd’ ella: – Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento. Aquella nit es besaren per primera vegada. Continuarà…