Ir al contenido principal

MissRedCape80

– Aquests dies he pensat en tu.
– Ah ,sí? Per què?
– Va morir un amic meu fa un mes. Una malaltia degenerativa. Va ser tot molt ràpid.
– Em sap greu.
– Ja ho sé. Gràcies. No et preocupis. La qüestió és que vaig estar pensant que havies sigut molt forta per aguantar tota aquella situació.
– Gràcies. Al final, de totes, maneres, va acabar sent un regal.
– Ja, suposo que amb el temps o acabes pensant o ho acabes veient com un regal.
– Potser et sorprendrà però ja en el propi moment ho veia així. No tots tenim la possibilitat de que ningú ens expliqui que les coses són impermanents i que el noranta-nou per cent del sofriment que experimentem és precisament per agafar-nos a les coses, per no deixar marxar a persones, moments i ni tan sols a objectes. Des d’aleshores, jo visc la vida de tota una altra manera i la mort de la Marta m’ha portat fins on sóc ara. Definitivament, va ser un regal.
– Potser sí.
– Si ho hagués sabut quan et vaig conèixer a tu, tot hagués sigut molt diferent. Hagués pogut acceptar que quan no és el moment, no ho és i que no podia ser. I m’hagués estalviat moltíssim sofriment. – Va riure.
– Però aleshores potser no estaríem parlant ara per telèfon.
– No, però potser estaríem asseguts l’un al costat de l’altre agafats de la mà. O tens raó, potser no. En realitat no sabem quina és la resposta, quin és el fi últim de totes les coses. I això, per mi, és una gran tranquilitat.
– Potser sí.

I es féu el silenci. En Marc va recordar allò que l’hi havia dit a la Martina 5 anys abans, atordit per la situació que vivien. Fou una nit i davant dels ulls suplicants
d’ ella:
– Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.

Aquella nit es besaren per primera vegada.

Continuarà…

Un comentario

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *