Frase del dia (9)
Marc, 5 anys.El Josep és «sanador energètic» (necessito un text sol per definir la seva feina) i en Marc vol que l’acompanyi a la Cavalcada de Reis. Els pares l’hi han explicat que en Josep treballa amb els àngels i amb Déu. – Jo vull que vinguis a la Cavalcada!– No puc Marc, he de treballar.– Però jo vull que vinguis!!!!– No pot Marc, ja ho has sentit, ha de treballar – Els pares.– Doncs que parli amb Déu i potser l’hi dóna permís per venir!
Frase del dia (8)
Ainara, 3 anys. – ¡Chicos, parece que va a nevar!– Pues cuando nieva, entonces falta un día para Navidad. Doncs sense neu però amb un fred que pela, agafem el cotxe avui i tornem a Catalunya. BON NADAL A TOTS!!!
El mocador vermell
– I què me’n diu d’aquest nen amb aquesta cara tan dolça?– No els hi recomano, és mut o tonto. La qüestió és que no parla i no sembla que tingui gaires ganes de sortir-se’n.– Si vostè ho diu…- Mentre s’allunyava, la dona girà la cara i clavà els ulls en els d’en Peter, que l’hi somrigué, alliberant-la de tot culpabilitat.Després, anà cap a la seva habitació, es ficà al llit i es quedà adormit de seguida. Ningú notaria la seva absència. Fóu una època fosca a Sadtown. La tanda d’assassinats en els diferents orfanats de la zona, feren alertar a les cuidadores. Ja no els deixaven jugar al jardí tan com abans, ni podien passar moltes estones sols donant volts per l’edifici,jugant a cuit i amagar.Es movien sempre en bloc. Com que estaven esprimatxats i desnutrits, no ocupaven gaire espai tots junts i apretadets.En George i en Peter tenien 3 anyets i eren molt amics. Amics íntims, si es pot ser-ho d’algú amb 3 anys. L’abandó, la misèria, el fred i la tristesa els havia unit en aquella dolça intimitat familiar.En Peter guardava un mocador vermell que la seva mare havia deixat amb ell dins la cistella amb la que l’abandonà davant la porta de l’orfanat. No se’n separava mai. El mantenia arrelat a terra, sabent que potser algun dia algú vindria a reclamar-lo i aquella seria la prova de la seva autenticitat.En George potser era més fred, o conformista, o simplement era tan sensible que s’havia hagut de fer una cuirassa molt forta per no quedar-se a mig camí, per sobreviure. Semblava que a la curta edat de 3 anys,havia assumit que aquell era el lloc on l’hi tocava estar.Aquell dia, jugaven al menjador, davant la llar de foc i els ulls de la cuidadora. Ers hivern i a fora hi nevava amb força. En George va demanar permís per pujar a les habitacions a cercar una pilota de drap que una de les nenes més grans l’hi havia cosit. Saltà les escales corrents de dos en dos.La cuidadora, se’ls mirava amb estima i un punt de compassió i tristesa. Ajaguda davant la finestra, dibuixava un somriure als llavis mentre els observava.En Peter,aixecà el cap i l’hi retornà el somriure.Un somriure que es transformà en una expressió de terror al veure un rostre masculí, fosc i agressiu mirant-los a través del finestral.A partir d’aquell moment i abans que ell pogués llançar un crit, els fets es precipitaren. L’home, amb la mà coberta per un drap, trencà el vidre i entrà d’un salt a la sala. Del que allà dins va ocòrrer, val més no fer-ne un relat. La neu quedà tenyida de vermell i els crits ofegats dels innocents ressonaren molt temps en el cel.En Peter i la cuidadora aconsegurien sortir corrents però quan baixaven les escales cobertes de neu, en Peter parà atenció en que s’havia deixat el seu apreciat mocador vermell a dins.– No pots tornar a entrar Peter. – l’hi digué la mestra.Però ell ja s’havia desenllaçat de les seves mans i va córrer escales amunt. A l’entrar a l’edifici, veié el seu mocador, a terra, al peu de les escales que duien al pis de dalt. Va ajupir-se a recollir-lo. Una veu ofegada va recórrer les escales fins les seves orelles:– Peteeeer…En George. Estava encara viu. El seu millor amic. El seu germà. Encara hi havia esperança. Era viu! Però, què podia fer ell, amb 3 anys, com podia salvar-lo? Estava apoderat pel pànic, inmòvil, no podia moure ni una cama. Si pujava a dalt i el mataven? Però encara hi havia esperança per en George! Tots aquests pensaments inundaren la seva ment en un espai de 15 segons.Agafà el mocador vermell i decidit, pujà el primer i segon esglaó que duien al pis de dalt. Tot se succeí en uns segons. Quan era al tercer esglaó, apoderat pel pànic paralitzant, girà cua i sortí corrents per la porta d’entrada, amb el mocador vermell a les mans.S’agafà la cuidadora per la que aquells segons d’espera havien resultat eterns. En un absolut silenci, caminaren per la neu, que a en Peter el cobria pràcticament tot, deixant endarrera un infern de sang. Deixant endarrera un oportunitat. Deixant endarrera el seu amic, viu. Dos anys després, en un nou orfanat, en Peter fóu diagnosticat d’autisme profund, o d’imbecilitat irreversible. El mocador vermell va anar directament a les escombraries quan el ficaren sota l’aigua calenta de la dutxa. I fóu aleshores quan en Peter perdé tota esperança de que la seva mare pogués arribar a identificar-lo mai.
Frase del dia (7)
Aitana, 4 anys, la seva mare és el segon cop que s’oblida de venir-la a buscar (portem un mes amb aquest tema…Pares, enrecordeu-vos que teniu fills!). Arriba la mare corrents…: – Lo siento, se me ha hecho tarde…Aitana cariño, se me ha hecho tarde!– Ya ya…No me vengas con historias que ya hace años que nos conocemos!
La Runa
Tal com ella ho feia amb aquells en els que creia poder confiar, els arbres del parc també s’havien desfet de les seves cuïrasses, que jeien al terra formant una catifa cruixent, un plaer al ser trepitjada, un vici, igual que aquells plàstics plens de bombolletes d’aire.Els arbres no es protegien davant del fred, al contrari, deixaven caure totes les fulles amb la confiança que la natura els protegiria. Tot, parlat en el silenci. Ni tractes, ni contractes, ni esperances. Sols confiança. Sols el silenci de saber que tot està en ordre. L’aigua del riu on es remullaven els peus dos mesos abans gairebé cobria les fulles. Baixava amb molta força, arrossegant troncs, fulles, branques i ànecs despistats, amb cara d’esforç intentant remar a contracorrent. Va veure el seu veí que s’acostava amb una barra de pa en una bossa de plàstic i un diari a sota el braç. No volia parlar-hi. S’acabava de llevar i encara no havia dit una paraula, mantenia un discurs intern amb la seva gossa i el parc que no feia necessari haver de moure els llavis. De fet, se sentia incapaç de fer-ho, i més, amb el cos en dejú. – Bon dia maca, sembla que tornarà a ploure, no?I com si li fiquéssin un ham dins la boca i l’hi arrenquéssin les paraules, només pogué dir:– Sí. I seguí caminant.Per què? Per què trencar la vida amb les paraules? Si, al capdavall, els moments més importants sovint transcorren en el silenci.
Frase del dia (6)
Ainara, 3 anyets acabats de fer: – ¿Qué tal está Nemo? (el peix que l’hi van comprar fa uns dies)– Estava todo el día durmiendo porqué estaba triste y mis padres lo han llevado a la tienda y mañana vuelve.(ehem, bona tàctica la dels pares,jajaja)– ¿Y por qué estaba triste?– Porqué yo no le hacía caso y entonces empezó a echar de menos a sus hermanitos.– ¿Y por qué no le hacías caso?– Porqué era tonto, LE PREGUNTABA COSAS Y NO ME RESPONDÍA, HABLABA MUY BAJITO.
Frase del dia (5)
Gabriela, 5 anys, Iniciació a la Dansa II: Treballo amb aquestes nenes en una consulta d’una pedagoga i es fa un treball molt bonic i protegit. És un àmbit on elles poden expressar-se tal com volen, sense la intervenció de pares ni adults. La setmana passada va morir el cosí petit d’una de les alumnes i vam fer una espècie de classe de dol i d’acompanyament a la mort i explicar una mica el què significa tot plegat.Vam posar una espelmeta pel cosí i per totes aquelles persones que tenim lluny o que han mort…Va ser realment molt emotiu. Com que els pares de la nena a la que se l’hi havia mort el cosí, no ho havien volgut explicar als altres, era una mica estrany que les nenes haguéssin encès espelmes a la classe de dansa sense cap motiu. Vaig decidir sondejar-les per veure si parlava jo pare per pare o les deixava a elles que expliquéssin el que havien fet: – Bueno, ¿y cuando los papis os pregunten qué habéis hecho hoy, qué les vais a explicar?La Gabriela:– Pues lo que hemos hecho, que hemos puesto LAS VELAS PARA HABLAR CON LOS MUERTOS.
Frase del dia (3)
Andrea, 9 anys, Dansa Moderna: – ¿Qué significa DANSA? (després de llegir la llibreta on anoto les classes, en català, tot i viure a Pamplona)– Es danza en catalán.– ¿Eres catalana?– Sí– ¡Qué guay! Ya me gustaría a mí ir alguna vez de vacaciones a CATALÀNDIA.
Frase del dia (4)
Odei (un altre cop), 6 anys, Iniciació a la dansa II: Els seus pares (molt fort), es van oblidar d’ell. Quan portàvem més de mitja hora esperant que el vinguéssin a buscar, l’hi vaig dir: – Bueno Odei, ya veo que tendrás que venirte a vivir conmigo. Pensava que estaria trist, se sentiria abandonat… Em diu: – Eso depende, ¿QUÉ TIENES DE COMER?
La LLoba
El blog buscant una familia, m’ha fet pensar en el meu encontre amb la Lloba. És un blog que segueixo sovint, quan la meva sensibilitat m’ho permet. Hi ha dies, que segons el títol, sé que no puc anar-hi perquè no podré pensar en altra cosa en tot el dia.Hi ha una frase que la meva mare solia dir-nos de petits i que recordo amb especial intensitat les nits que em poso a dormir i sento el repicar de les gotes al carrer, no puc evitar pensar en aquells animalons abandonats. És un record que em ve cada nit de pluja, sense excepció: SIEMPRE HABRÁ UN PERRO ABANDONADO EN ALGÚN LUGAR QUE ME IMPEDIRÁ SER FELIZ. I com que la meva història va molt lligada a aquesta espècie animal, hi sento una especial afinitat. El dia que vam decidir adoptar la Lloba, feiem un cafè en un bar aprop de casa. Era un acalorada tarda d’agost. Jo reclamava la meva mascota i la por de la meva parella era que una vegada arribés a la Protectora, volgués sortir amb un gos a cada braç i a cada cama. O amb el més lleig, que també hi tinc especial tirada. I si és lleig i molt desgraciat, encara més.Vam haver de fer un pacte. Aniriem només a mirar i si no hi havia cap gos que l’hi agradés, tornariem a casa sense res. Difícil pacte, impossible per mi, però vaig dir que sí. L’experiència de la Protectora per mi va ser força horrorosa. A la Lloba la tenien separada dels altres perquè tenia només 3 setmanes i no estava vacunada. Els altres estaven tots malalts i la podien contagiar. L’havien tret d’una sèquia on hi havien llançat tots els germans, que havien mort, menys ella. Jo no l’hi vaig fer gaire cas però a la meva parella l’hi va encantar. A mi me n’agradava un altre, que era pel que ens vam finalment decidir. Però quan l’hi vaig anar a comentar a la noia que ens enduiem una altra gosseta, la Lloba es va posar a plorar, cridar i donar cops contra la porta. Ens la vam haver d’endur perquè al capdavall va quedar més que clar, que pel mòdic preu de 60 euros, la Lloba va adoptar a una parella ben simpàtica. De moment, sembla que està contenta perquè no ens ha tornat…