Ir al contenido principal

MissRedCape80

El parc dels Enamorats

Tinc els dits endurits del fred i em costa escriure. Em salten les paraules del teclat i en premo dos de cop o una c en comptes d’una x. Els dits encarcarats no poden córrer al mateix temps que el meu pensament.És la tornada del parc: dits vermells i anestesiats i llavis irritats de l’aire, quasi vent, que bufava avui amb força. Gèlid. Anunciant l’entrada de la propera estació, que es presenta amb força dient-nos: – Prepareu-vos, que això no és res! Aquest any vinc amb ganes! M’agrada la trobada nocturna al parc. Amb els gossos, els seus amos i la història de cadascun. Les vides, el dia a dia…L’últim moment del dia, a les fosques, mentre els animalons juguen i nosaltres aprofitem per descarregar l’energia diària, riure, passar fred. Un moment on móns absolutament oposats, vides distants i persones amb les que no haguéssis creuat mai una paraula, coïncideixen en el mateix espai. Un espai per l’encontre, un espai on les últimes paraules del dia vénen d’un món contrari al teu desitjant-te bona nit. Hi ha molts móns. Però tots en aquest. Per cert, bona nit a tots! I bona setmana.

El mètode Pilates

Els que em coneixeu ja sabeu que em dedico al món de la dansa, psicomotricitat, consciència sensorial… i varietat de noms que van variant al llarg del temps, seguint les modes i volent dir, al capdavall, el mateix. Fa un mes que he començat un curs per treure’m el títol d’Instructora en el Mètode Pilates. Un mètode que segons sembla, es «lo más de lo más». Et deixa estirat com la Nicole Kidman, conservat i superdotat com la Sharon Stone… En fi… No comments. Al final, amb la tonteria, he sumat a les meves ja esgotadores 20 hores d’exercici físic setmanal, un curset intensiu de Pilates de 12 hores cada cap de setmana. El primer dia que vaig arribar allà, em vaig trobar amb una gent molt professional que em van ensenyar a fer correctament els exercicis que aquest senyor il.luminat va inventar durant la 2a Guerra Mundial. Segons la meva opinió, i sense despreciar la creativitat d’en Joseph Pilates, m’he estat passant 12 hores del meu preuat cap de setmana fent els exercicis de gimnàstica de tota la vida. Ara bé, fets molt correctament perquè a qui se l’hi hauria ocorregut quan erem petits apretar la vagina i el sòl pèlvic, estirar-nos en cubito supino, apretant el melic contra el terra, estirant la fascia lata, contraure l’esfinter a l’hora que contorsiones les cervicals en un pla sagital, i que apretes el cartílag del fèmur cap a la pelvis. I saber que resulta que quan tota la vida has flexionat el genoll, en realitat l’estaves extenent i que en un pla frontal, no pots flexionar-te endavant perquè només et pots moure de costat i que per realitzar els exercicis bé has de respirar com si anéssis a parir. I sí, el Pilates serà saníssim, però des que he començat el curs, m’he vist atacada per una quantitat de virus inhospitada: he tingut una grip d’aquelles de 39 de febre, un principi de pneumonia, el virus de l’estómac i una mala llet quan comença la setmana i estic agotada que això sí que no hi ha antibiòtic ni homeopatia que ho curi. Ara, com justifiquen els 1000 euros que val el curs si almenys no m’han ensenyat a contraure la pelvis i vascular-la en comptes d’apretar el cul com hem fet tota la vida? Crec que de tant fer-ho m’ha sortit un hemorroide. No és broma.

Frase del dia (2)

Dia de berenar de fi de curs, Odei, 5 anys: A la sala de Psicomotricitat, l’Odei es fabrica una taula amb els blocs i es fa un plat combinat de patates, bollicao, galetes, «ganxitos» i Fanta de taronja. – Odei, he dicho que no comáis encima de los bloques, que se pueden manchar y luego no se pueden lavar. Al cap d’una estona, hi ha un bloc tot xop de Fanta. – ¿A alguien se le ha caído bebida encima del bloque? A ningú.Alba, 3 anys: – Yo sé quién ha sido.– ¿Ah, sí? ¿Quién?– Ha sido Odei. Fingint no importar-me (de fet sense fingir):– Odei, ¿por casualidad se te ha caído a ti la Fanta encima del bloque?– ¿A mí?– Sí– ME PARECE QUE NO.– ¿Te parece? o sí o no.– Déjame que lo piense…ME PARECE QUE NO.– De acuerdo. El berenar segueix amb normalitat i quan arriba el moment de marxar, ens despedim amb una forta abraçada fins l’any que ve. S’acosta l’Odei:– Oye Malka, ¿pasaría algo si se me hubiese caído UN POCO de bebida encima del bloque?– No, ya sabes que te seguiré queriendo exactamente igual. Lo que no me gustaría es que me mintieras. Pero no pasaría nada. – Es que… LO HE ESTADO PENSANDO…Y ME PARECE QUE SÍ.

Frase del dia

Naiha, 3 anys: – Nuestra profesora Paula nos habla en inglés, pero ella no es del país INGLESO.

Bitllet d’anada

He decidit comprar el bitllet. Aquí no hi faré mai més res. No m’hi lliga res, excepte en Joan, i tot i així, el fantasma de la infidelitat, que no és cap altre que el fantasma de la impermanència de les coses, em persegueix sempre.Abandonar abans que t’abandonin, enganyar abans que t’enganyin…sempre controlar la situació. És un absolut descontrol. Acabes visquent adelantant-te al que passarà, el que creus que passarà, per suposat sempre negatiu.He comprat el bitllet perquè he anat a la meva anterior feina, a saludar-los, a fer el tallat amb ells i m’he trobat amb indiferència, males cares, rialletes i compassió.I ara sóc a la meva botiga i em trobo amb un silenci escandalós, estanteries plenes d’objectes que ningú sembla voler, un CD que porta dies i dies girant sense que ni tan sols l’escolti i jo, en una bombolla, un aqüari de bolsos, sabates i bufandes. Veient com fileres de persones passen per davant de la porta i cap s’atreveix a entrar. – Ei, que m’he dutxat avui!- I és veritat, encara que m’hagi quedat sense aigua calenta amb el cap ben ensabonat.

El per què de la Lloba

Fa uns quants anys i panys, era l’any de la Dona, el 70 i??? No ho sé perquè jo encara havia de néixer i abans tenia preferència d’arribada el meu germà. Doncs, aquell any indefinit, un melenut de vint-i-pocs anys i procedent d’Igualada, arriscava la seva vida obrint vies d’escalada a Montserrat. Llavors, no hi havia tanta estris ni tanta seguretat com ara, simplement unes sabatilles, texans, corda i mosquetons i apa! muntanya amunt enfrentant-se cara a cara amb el vèrtig i l’abisme. En una d’aquelles excursions de cap de setmana, amb les xicotes esperant a casa, ell i un amic anaren a parar davant mateix de l’Ermita de la Santa Creu. Allà hi vivia el Pare Basili, un ermità procedent del Monestir que havia optat per la vida retirada de contemplació i meditació. L’ermita de la Santa Creu aprofitava el buit d’una cova i a l’entrar-hi havies de resseguir al caminar les sinuoses corves de la pedra, si no volies endur-te un bon cop de cap. No vull extendre’m. El Pare Basili vivia sols acompanyat d’un ésser silenciós que l’acompanyava en les seves pregàries sense destorbar-lo amb paraules buides. La Lloba. Aquell encontre entre els joves escaladors i el Pare Basili fóu solament l’inici d’una relació d’espiritualitat i creixement que encara no ha tingut fi. Doncs aquell any del que no recordo el número però que era l’any de la Dona, la Lloba, com a bona fèmina, va tenir 10 femelles. L’Artemisa va venir a casa amb 15 dies de vida i va viure amb nosaltres 14 anys i fóu la primera cangur que vaig tenir. La germana de L’Artemisa, es deia Malka, ella va venir a casa en forma de nom, doncs al sentir-lo, aquell fóu el nom que escolliren els meus pares per mi, aquell fóu el nom que m’atorgà el pare Basili quan em batejà a la Santa Creu. Malka, que significa Reina en hebreu. L’altre dia, el meu estimat Avi Anton Blocaire , va preguntar-me com es deia la gossa de la que sovint parlo i per això se m’ha acudit explicar-ne breument la història, doncs em sembla prou original. Uns 30 anys després (ja veieu que no vaig gaire bé de números), vam adoptar una gosseta de la protectora. En honor al Pare Basili i a la gossa que va donar-me la «vida», l’hi vam posar LLoba, perquè cada vegada que la miri, recordi d’on vinc i no oblidi mai els meus orígens. Aquest és el per què de la Lloba. Un petit homenatge al meu nom.

Un diumenge de tardor

La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid. La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L’hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d’aquest matí de diumenge. Brrr!l’espolsa, – Massa fred – em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l’escalfor mantinguda de la casa des de la nit. Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s’ha posat l’abric d’hivern. Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m’arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s’esfuma cel amunt en forma d’un fum blanc d’alè de diumenge solitari al carrer.

Escepticisme

Em fa moltíssima gràcia aquella gent que diu que no creu en res que no estigui demostrat científicament.Em fa molta gràcia aquella gent que pensa que les persones amb inquietuds espirituals no es tenyeixen els cabells, porten roba feta de cotó orgànic i sobretot, en el cas femení, no es depil.len les cames ni les aixelles.Podria extendre’m moltíssim en aquest tema. I ho faré, però mica en mica, i conforme avancin els dies i segueixin passant-me experiències curioses relacionades amb ell.També em fa gràcia aquells que barregen l’espiritualitat amb l’esoterisme i l’ences amb olor de patchouli.En general, fujo de les etiquetes, de les pròpies almenys, perquè vivim en una societat en la que és difícil escapar de jutjar els altres per la seva vestimenta, físic, cotxe o professió, i jo no sóc una de les persones que aconsegueix no fer-ho, encara que ho intento. Però dic que en fujo perquè estic segura que el 99% de les persones que em coneixen, no s’imaginen de cap de les maneres que jo medito cada dia, menjo biològic (i no-biològic), practico el Reiki, la Canalització, i la Homeopatia (aquesta des de que tinc 3 o 4 anyets, no és mèrit meu), a part de que crec i he experimentat el 99% de les coses que no han estat científicament provades. No en tinc en absolut l’aparença, de fet, aparento tot just el contrari, físicament parlant. Com es medeix l’amor cap a una altra persona empíricament? en el nombre d’abraçades que l’hi dones?en els petons? els missatges al mòvil dient-li que l’estimes? D’aquesta manera, podria pensar que moltes persones del meu entorn m’estimen amb bogeria, tot i que després d’abraçar-me, amb els actes i actituds, amb les mirades, els oblits i els mals sentiments, em fereixen. I on em fereixen? no hi ha sang, ni cicatrius visibles. No hi ha agressió aleshores? Com es medeix la intuïció que ens diu que amb certa persona no hi estem a gust, no hi connectem, no ens en refiem? Portem cables d’ADSL que no permeten la connexió? I, per què hi confiem, si no la veiem, aquesta intuïció? No és una dona, ni un sms al móvil, ni un cop de puny inesperat que et posa en estat d’alerta. Com es medeix la creativitat que fa que moltes persones buidin tot allò que porten dins en papers, notes i blogs realment preciosos que llegeixo sovint? D’on ho extreuen? Com és possible que existeixin tants móns, tan rics, i tots en aquest on vivim, i no siguem capaços de veure’ls? Cito a Einstein, gran científic, quan va dir que » El segle XXI serà espiritual, O NO SERÀ». Recomano a tothom una pel.lícula molt interessant que es diu Y tú que sabes? És cert, i aquells pocs amics que comparteixen el meu «secret» ho saben, que és l’únic tema en el que no dóno el meu braç a tòrcer. I és que em sembla tan no-científicament evident…