Roda de ballarina
Un d’aquells regals que t’animen a seguir treballant amb un propòsit. [youtube https://www.youtube.com/watch?v=YL9ISILiER0&hl=en&fs=1]
Sabó per a roba delicada, si us plau…
I després d’haver estat volant pels aires de la incertesa, dels pensaments destructius, del dubte, donant voltes a la ment que l’allunyaven cada vegada més de la realitat, aquell dia s’aixecà amb un desig incontenible de tocar terra. Palpar allò que en aquell moment present era l’únic que l’hi pertanyia i que era real. El moment precís, l’instant en el que es trobava agafant aire per expulsar-lo després acceleradament. Es vestí i agafà el cotxe per anar al poble més proper. En una adrogueria comprà sabó per roba delicada, el que l’hi va semblar que desprenia la olor més dolça i amorosa. A l’arribar a casa, recollí tota la roba i les tovalloles que s’havien anat apilonant dia rera dia, quan ella volava cel amunt i la resta perdé absoluta importància. Les ensabonà, fregà amb força, esbandí… I mentrestant, n’aspirava la olor del sabó, qual antídot que l’arrelava a la terra. Estengué tota la roba al sol, gotejant. No entenia el sentit de res però aquell dia s’havia aixecat amb el desig de tenir la roba neta i guardada amb cura en els armaris, tovalloles flonges i suaus, apilades les unes sobre les altres amb ordre. Desitjava la vida, desitjava una llar. S’assegué al sofà, amb els peus en alt i un plat de cireres damunt la panxa. I tornà a quedar-se adormida. Caigué en un son profund i reparador. A fora, la roba s’eixugava al sol desprenent tot el seu delicat perfum per tot el jardí, mesclant-se en una simfonia encisadora amb la olor de les flors que havien esclatat feia poc.
Apretar les dents
Noto que sense voler apreto amb força les dents.La nit és inquieta per mi aquests darrers dies. Quelcom que espero amb antel.lació, amb el dubte de si avui serà el dia en el que podré concil.liar el son. La foscor desperta tots els dubtes, tots els somnis.Totes les veritats.Tancar els ulls és obrir l’interruptor de la ment que deixa escapar esvalotats, agosarats, empenyent-se els uns als altres, tots els pensaments retinguts durant el dia. El rebombori no em deixa dormir.Una sola frase, que ressonà dins meu, i ha fet no pugui trobar repòs en res ni en ningú. Una sola frase que m’ha arrancat de la pau en la que creia habitar.No hauria d’haver parat l’orella. I tot i no ser religiosa, penso en Eva. Tampoc ella hauria d’haver mossegat la poma. Així, cap de les dues hauriem perdut el nostre Paradís.
Retiro espiritual
Sigo en mi retiro espiritual, conociendo partes de mi ser que no conocía. Para empezar, no creía poder estar sola en medio del monte, con todas las comodidades de la vida moderna pero sin hacer uso de ellas, excepto el ordenador, que esto del contacto con una misma me ha abierto la vena literaria y no paro de escribir todo el día. Pero la tele, ni tocarla. Y oye, la vida sigue, incluso mejor sin ella. Como decía Basili: «Tener tele no es malo, lo malo es que ella te tenga a ti». Me levanto, desayuno, hago todas mis meditaciones y escrituras, doy largos paseos con LLoba, en los que, literalmente, me siguen las mariposas, como en los dibujos de Candy Candy. Y los olores de estas tierras me recuerdan a mi infancia, dónde también solía caminar y caminar por el bosque de delante de casa, imaginando que era una especie de Heidi o Caperucita, a veces incluso buscando gnomos. Me he ventilado dos libros en 24 horas: ha muerto definitivamente el niño ostra de Tim Burton y la idea que tenía de Nuria Roca, que no me entusiasmaba pero ahora lo hace menos. No me ha gustado nada su libro. Parece que porqué sea de sexo ya te tiene que gustar, pues no, la verdad es que me ha parecido un poco cutre. Y a Lloba le abro la puerta de atrás de la casa. que da directamente al bosque y se pierde por ahí. Luego vuelve diez minutos después con cara de haber transgredido las leyes por haberse alejado de mi. Cara de primera borrachera. O quizá es cara de sorpresa porqué algún vecino le ha tirado un plátano, por lo del culo de mandril que expliqué el otro día. Y el viernes tengo un intensivo de perfeccionamiento en el arte de canalizar a los guías espirituales con mr Carmelo, a ver si ya termino de perfeccionar mi faceta de Carlos Jesús. que va cada día a mejor. Si en 9 horas que dura el curso no lo consigo…A ver qué pasa. Eso será otro capítulo entero. Estar sola sienta bien y, aprovechando que Jordi no lee esto, me hace plantearme lo de la soltería otra vez porqué. comprarme un bosque para mí sola ahora mismo no lo veo factible. Aunque con Jordi y un bosque para mí…Firmo ahora. Qué vida! TO BE CONTINUED
Aracnofobia
Jo tinc una amiga que davant meu, un bon dia, va matar una aranya amb el peu.– Per què? – Vaig preguntar-li jo, horroritzada.– Perquè em fan por.– Ah, així doncs el.liminem totes aquelles coses que no ens agraden i ens fan por? De fet, tu no m’acabes de caure bé. Em permets que et mati?– Jo no en tinc la culpa de no caure’t bé.– L’aranya tampoc en tenia la culpa de la teva por.
Crónica de una muerte anunciada
Diario de a bordo de una chica itinerante. Hasta ayer no me he podido sentar frente a un ordenador como Dios manda, o quizá es que después de quince días el ordenador de mi madre ha conseguido abrir la página.Llegué un jueves y el viernes empezaba un curso con Lynn Simonson, que volvía a España después de cuatro años. Necesitaría una página entera para describir esos cinco días (mitad para lo bueno, mitad para lo malo). Pero acabaron y a pesar de todo lo aprendido, me despedí con alivio y cara de incredulidad por algún que otro comentario. Curso que enlacé con uno de danza afrocubana, dos horas a cuarenta grados sin ventilación. Sudé las toxinas de la Navidad del 93, creo yo, por no ir más lejos porqué no tengo conciencia de mucho más allá. Un par de días de descanso para empezar con el Hip-Hop. Tras problemas de hospedaje y ferroviarios, llego el primer día media hora tarde al curso y me encuentro con gente que sólo con mover un dedo hace que se me caigan los pantalones al suelo. No disocian hombro de codo sinó pelo de pelo (y no voy a decir de dónde). Y yo, cual pato mareado hasta cogerle un poco el tranquillo aunque al negro de dos metros no hay quién le siga. Ni él mismo, todo sea dicho. Un par de días más de descanso y contacto con el más allá que me deja fría, literalmente. ¡Ah! Y sesión de gimnasia consciente, un puntazo (libera tu mente, relaja tu lengua…). Son casi las 3 de la madrugada, sentada frente a un ordenador a los pies del Montseny, dueña de una casa enorme en mitad del bosque que no me pertence. ¿Retiro espiritual? sí, por favor. Cambio House y Popping por un intensivo de Lockin porqué necesito descansar mis músculos.-2 libros – 4 en espera – en marcha: la curiosa muerte del niño ostra, de Tim Burton. P.D: Lloba rapada. Si no lo veo no lo creo. Le han dejado el culo como un mandril.
El moment precís
Ningú t’ensenya a saber distingir quin és el moment de dir adéu i despedir-te elegantment. Diuen que el millor és abandonar les festes el primer, abans que la cosa comenci a degenerar.Però com distingir el moment precís?el dia; l’instant; el minut; el segon?
Quaranta euros al mitjó
Quan va anar al caixer, sentia el cor accelerat. Una mescla de culpabilitat i emoció. Com si estigués a punt de posar el primer pas a la seva llibertat. Va pensar en treure cinquanta euros, però se’n va desdir perquè es notaria massa, no els podria justificar.Havia estat un error posar els comptes en comú i desfer-se de la seva llibreta, la de sempre. Ara no tenia res que fós seu i això era com una soga que la lligava a una persona amb la que no sabia si volia estar.Primer fou una sensació interior, després un pensament al cap, fins que aquella tarda finalment i sense saber com, s’havia atrevit a verbalitzar-ho a la seva millor amiga: en molts moments sentia que volia fugir. La vida al costat de la seva parella era fàcil, senzilla, ell era un bon noi. A ulls del món, un matrimoni per tota la vida, sense conflictes. Però ella es pansia i es moria en aquella quietud. No volia problemes, ni discussions, ni infidelitats o males cares. Volia passió, passió per la vida. Una passió que ell no sentiria mai i que ella sentia en excés, doncs quan et priven d’una cosa, el desig per ella augmenta considerablement. La distància fa el mite.Ja no sabia si l’estimava o era la por a no poder sostenir-se per ella mateixa la que l’unia a ell. Havia de descobrir-ho.Va treure 40 euros.A l’arribar a casa, presa de l’emoció, va anar a la calaixera i posà els 40 euros dins d’un mitjó.Es va sentir lliure i feliç, independent. La llibertat, no té preu – Va pensar.
Que te pilla el toro…
Era a la meva casa de la infància, a l’habitació on vaig créixer. Tenia les parets rosa salmó. La recordo perfectament. I ja érem grans i tu eres allà, amb mi. De sobte ho deixaves caure. M’havies enganyat amb una de les meves millors amigues. Com podia ser? I desapareixies de la meva vida. Així, tan simple.La meva mare em consolava però jo no plorava per tu, ni per la traïció. Plorava perquè sentia que no tenia on caure’m morta, que no sabia com sostenir-me a mi mateixa, si seria capaç de proporcionar-me fins i tot allò més essencial: l’aire per respirar. Crec que per això em trobava en l’escenari de la infància, la meva primera casa. Perquè la por a l’abandó, a poder autonutrir-me, a poder-me fer càrrec de mi mateixa és quelcom que m’ha perseguit des del primer alè de vida. Però de cop i volta em trobava volant, pels aires. Era un paisatge canadenc: nevat, gelat, però impressionantment bonic, absolutament preciós.I de sobte, una manada de toros salvatges em perseguia. Jo els esquivava i inclús a un el feia caure per un barranc, però n’hi havia uns altres que em donaven amb la cornamenta al cul i jo pensava: que te pilla el toro: – El toro de la infidelitat i la seva cornamenta– El toro dels meus 28 anys d’aquí a 15 dies perquè jo sóc Taure, un toro.Però sobretot:– El toro de la vida: el toro de creure en mi, en la meva força, d’agafar el toro per les banyes.Perquè al cap i a la fi, el paisatge canadenc és com el paisatge interior: entrar-hi, endinsar-s’hi, és fred, sovint gelat, i fa molta por, però té racons meravellosos, absolutament preciosos i que no pots trobar en cap altre racó del planeta. Aquest és el toro, el brau, ja ho sé, que no he de deixar escapar.