Breathless
Em trobareu en aquesta web de la companyia Breathless S’admeten comentaris.
Me n’he d’anar
Tornava a casa conduïnt i ella anava asseguda al seient del costat, amb aquells enormes ulls blaus mirant endavant. – Saps? vaig aconseguir treure’m el carnet de cotxe a la primera. Vaig passar molts nervis. I ara ja fa tres anys que condueixo. Quan dóno classes a pobles llunyans, m’agrada l’estona del trajecte. Escolto música, penso en coreografies, somio… Hi ha moltes cançons que em fan pensar en tu. No em va respondre. La seva mirada seguia clavada a la carretera, perduda en l’horitzó, en aquells miratges que desprén l’asfalt els dies de molta calor. – I les coses ens van prou bé. Sí que és cert que no podem parlar en el nostre idioma, però sembla que a 600 quilómetres de casa ens han donat la oportunitat que a la nostra terra no vam poder tenir. Jo estic ballant, ell jugant a Hoquei, tenim una gosseta i la gata, ja t’enrecordes, no? Em mirà, penetrant-me amb la mirada, i simplement dibuixà un somriure. – La setmana passada vaig parlar amb la teva mare. T’enyora i desitja que tornis aviat a casa, la teva germana s’ha separat d’en Gerard i torna a estar amb ella. La trucaràs? – No, no tornaré – I girà el cap per mirar per la finestra.– D’acord. Es féu un silenci. – Saps? des de que vas marxar, res ha estat el mateix. Hi ha moments en que t’enyoro tant que em falta l’aire, que penso que si no puc trucar-te i parlar amb tu moriré d’un atac d’ansietat. No és just, no entenc perquè vas prendre aquesta decisió, ni tan sols vas pensar en els altres, en tots els que t’estimavem amb bogeria.– Vaig haver de fer-ho.– I ja? però quan penses tornar??– No tornaré. No puc tornar. El meu lloc no és aquí. Sempre estic amb tu, t’estimo, ets la meva millor amiga. Les llàgrimes començaren a rajar per les meves galtes. – Ja… Ho entenc… – Vaig dir amb resignació.– Sé que ho entens, per això ara me’n torno a anar, perquè ja ho has entès. Suspir – Ho entenc… Però la meva vida seria absolutament diferent si res d’això no hagués passat… Jo no seria on sóc si tu no haguéssis mort.
Ajuda a l’emancipació
Cada dia, al llevar-me, segueixo una espècie de ritual que passa per diferents fases: lavabo mentre vaig obrint els ulls i m’acostumo a la llum artificial (això em porta una bon a estona), saludo a la meva gossa que ja està a la línia de sortida esperant el tret que la faci sortir disparada al carrer, agafo la gata a coll que ronroneja perquè encara està mig adormida i relaxada i l’hi poso menjar. Cafè amb llet al microones en una tassa enorme mentre pujo les persianes i arreglo tot allò que em va fer mandra recollir abans d’anar a dormir i finalment, m’assec davant l’ordinador. Aquest últim fet també comporta una sèrie de rituals: llegeixo fotologs, blogs, busco vols d’avió barats per tornar a casa quan sorgeixi la oportunitat, flickrs, correus electrònics (estic massa adormida per respondre res) i finalment els comptes de la Caixa. Quina va ser la meva (desagradable) sorpresa quan ahir, dia 4, uns lluents números de color vermell amb un signe negatiu davant es van il.luminar en la meva pantalla. Treballo en una feina liberal i em moc per diferents llocs, així que em paguen quan em paguen, sense data fixa, però es clar, les factures no esperen.Desesperada, vaig buscar i rebuscar la manera de solucionar-ho sense haver de demanar diners a ningú però recordant els prèstecs que he fet durant els darrers mesos: aquest em deu tant, més aquella que em deu tant…Trucades. Curiosament, tots els deutors estaven de vacances, imagino que gastant-se tots els diners que em devien a mi. En fi… Més val no enfadar-s’hi. – Necessito una senyal que em digui que tot anirà bé i que vaig pel bon camí – L’hi vaig dir a una amiga. I, no exagero, al cap de 5 minuts vaig rebre un sms al mòvil que deia el següent: El ministerio de vivienda ha ordenado el pago de tu Renta de Emancipación. Per fiii!!!!5 mesos esperant multiplicat per 105 euros = 525 Euros, no? Això em salvava el mes. Doncs avui al matí, seguint el mateix ritual de sempre, quan finalment he arribat a la consulta dels comptes, m’adono que tan sols m’han ingressat 210 euros. La impotència ha sigut terrible: – On truco?– Qui és el senyor Vivienda?– Quan tardaran a resoldre-ho? I suposo que com la majoria dels espanyols quan es troben en una situació així, davant la impotència, quedes inmovilitzat i et planteges si val la pena de moure tanta energia perquè et paguin el què et deuen, manifestar-te tu sol davant el Ministeri, o conformar- te amb el què et donen perquè més val això que res. Per sort, les necessitats de la gossa no esperen i he hagut de postergar la decisió per més endavant. Ara bé, com a bona ciutadana he recollit els excrements del meu animal de companyia amb la seva bosseta corresponent. No sigui cas que em multin, que ara poden ascendir fins a 200 euros les penalitzacions. Ells t’ho dónen però ja busquen la manera de treure-t’ho ràpidament.
Un estiu inesperat
Els nens s’estaven banyant per sufocar la calor que havia cremat tota l’herba en poc més de quatre dies. Feia potser cent anys que no es vivia un fenomen metereològic igual, en una regió on havien fet dels canvis de temps inesperats la seva senyera i de la jaqueta al braç, per si de cas, el seu vestit regional. La Lloba baixà corrents fins a l’aigua i hi posà les potes, fins a la panxa com a molt, no més, perquè l’hi feia por la fondària. Allargava la pota, en un gest molt divertit, palpant i aixecant les pedres, per assegurar-se que tocava fons i d’aquesta manera poder avançar una mica. Els nens la miraven encuriosits i ella a ells, però en qüestió de segons, tothom va continuar dedicat als seus tràfecs.Eren dos nens i dues nenes, d’amagat dels pares, en roba interior, que avançaven pel riu, agafats de les mans, en fila índia, per evitar relliscar amb les pedres cobertes de verdet.Els crits i rialles, en una ciutat on el sol no lluïa més de mig dia, em transportaren a les típiques pel.lícules neoyorquines. Una colla de nens banyant-se al mig del carrer després d’haver rebentat el surtidor d’aigua. S’ho estaven passant d’allò més bé. Em vaig asseure a les pedretes de la vora del riu, prometent-los amb una mirada que no els jutjaria. La olor de verdet era força insuportable.Vaig agafar el vidre tallat en forma de pedra que m’havia regalat en Jan i vaig començar a mirar-lo fixament, sense parpallejar, tal com ell m’havia dit. De sobte, tot es tornà borrós, d’una borrositat estranya que mai havia experimentat i el vidre i els dits que l’agafaven van desaparèixer, literalment es van tornar transparents. A través d’ells veia la Lloba remullant-se i els nens rient dins l’aigua, encara que no podia sentir-los. Vaig començar a parpallejar de nou, en un intent desesperat de tornar a la realitat. Almenys, la realitat coneguda.
Em va donar la vida
Una nit d’aniversari, el meu pare va venir a la meva habitació amb una cuca de llum.Brillava i era de color verd. No n’havia vist mai cap. Sempre recordaré quan ell va obrir la mà: era molt lletja, feia fàstic i tot. Però quan vaig tancar la llum, com ell va dir-me, va ser preciós.Tots els seus dits de color verd. I era el meu aniversari. No em preguntis quants en feia. Avui he confós l’interruptor de la porta amb aquella llum. Ha estat trist descobrir la veritat: que no era un ésser fastigós que amagava un fantàstic secret, sinó un troç de plàstic llis i fred. Ha estat preciós quan he recordat aquells dits verds i aquella llum. Ho havia oblidat, esborrat. I això que va ser una nit d’aniversari.El meu pare va obrir les mans i amb les llums apagades, va mostrar-me el món: petit i fastigós, màgic i gegant, de color verd. I és que la bellesa, es presenta, de vegades, sota la forma més inesperada.
Primavera
Sé que arriba la primavera,I que em negues aquell somriureQue altres vegades em regalaves. No en pagaré el preu,No puc fer-ho.Més tenint els botons de les flors que esclaten davant meu,A l’ampit de la meva finestra.Els lliris ja són blancs i Aquella criatura que va néixer a l’hivern,Ja és mare. També ho sóc jo, de mare.Sóc mare d’un botó que s’obre dins meu,Com el de les flors, com el de les tulipes. Somric, somric i dóno gràcies.Somric i regalo el meu somriureA aquell que es vulgui asseure una estoneta al meu costat.Sota el sol.
Petjades
Torno a passejar per boscos que,Amb seguretat,No tornaré a trepitjar mai més.Recordo les meves passes per aquí iM’oblido de si el viscut fóu en blanc i negre o en color.Enyoro el passat,Un passat que acumula molt més dolor queEl que pugui viure a partir d’ara.Voldria aturar-lo.Enmarcar una d’aquelles passes que vaig fer,En un dia qualsevol,Quan caminar era la única sortida.Una darrera l’altra.Necessito un passat estàtic,Necessito imaginar-me inmòvil,Vull oblidar que la vida és un procés.Però és impossible.Mentre recordo, Mentre escric,Els grills estan deixant de cantar i El groc del sol és ara vermell.L’entorn ha canviat totalment,Ja no és el mateix. Les passes que avui he fet per última vegada, les ha esborrat el vent.Aixó doncs,Les passes que vaig fer per primera vegada fa quatre anys,Fugint dels altres,Intentant caminar cap a mi,Qui sap on són.
El pare (primavera)
Vas tornar a casa, i tots t’esperàvem.La humitat dels darrers mesos, havia corbat el nostre cos.Esperàvem la teva correspondència, però el carter cada dia negava amb el cap. Al març, va arribar una carta. La duien unes mans,Que eren les teves. I el glaç va desfer-se.La mare va tornar a estornudar,I tu passàves cada vegada estones més llargues amb nosaltres. M’agradaria acceptar que tornaràs a anar-te’n.Però és difícil. Quan no hi ets, t’enyoro tant!Encara que, portes l’estiu. El deixes sota una estora de verd,una estora solitària.Perquè t’has tornat a endur les flors al marxar.
ONADES
No sóc sinó un dofí,Resseguit en l’oceà i calcat en la sorra mentre l’aiguaFa retornar el meu dibuix al mar,Entre l’escuma. De dia, vorejant les platges de Corfú:Una vella barca, un infant que necessita algú amb qui parlar.Arrencar un somriure al sol,No puc, no puc.Per més que salto, no l’atrapo i, no entenc com la seva mà pot acariciarSuaument el meu cos,La meva pell. Retrobo companys, antics companys i juguem a ser un,A formar un equip entre salts, tombarelles i tirabuixons.No volem competir.Ni tan sols amb les onades:Resseguint la seva forma, vorejant-les, cuidant-les. De nit, tocant la lluna i,Tan llunyana de les estrelles que estimo.Ara em toca a mi,Escoltar i ballar al ritme de les cançons dels meus anticsCompanys, els humans.Jo els estimo pero ells s’han oblidat de mi.Sols la seva música em porta els més bells records d’amistat i de pau. I ell. Quan ell era dofíJugava amb mi.El sento, i sé que no m’ha oblidat.Sols quan els dos tornem a ser habitants d’aquesta llum pàl.lida,Aconseguirem retrobar-nos, som dofins.
Anorèxia
Sols queda el meu cosContradint les lleis de la gravetat.No puc dominar-ho.I tinc por.Tinc por però no vull que ningú m’abraci.No vull deure res a ningú.Vull caure sola.I viure-ho sola.Però caic, caic.Caic sense fi,I tinc por. O avances oEl temps t’empeny,T’ofega, t’oprimeix i,Juga amb tu.Riu, riu veient el teu cos.Corbat, tens i amb por.