Vaig llevar-me a les cinc. Sabia que a les cinc i mitja l’avi ja seria al mercat. Esperava trobar alguna resposta en el seu silenci.
El carrer era fosc i feia molt de fred.
Vaig entendre perquè no vaig sentir parlar mai a l’avi: la boira que recorria el món aquella hora, era suficient. Per què destorbar-la?
Amb el sol, començarien els crits, però l’avi seguiria en silenci i simplement es dedicaria a assentir amb el cap, amb la mirada dirigida al terra.
Era a les càmeres frigorífiques. Sense jaqueta, sols una samarreta de màniga curta. Penjaven al seu voltant desenes de cadàvers, vermells, amb la sang clavada a la pell. Vaig esgarrifar-me. Per sort, la gelor evitava qualsevol olor.
– Avi, no em quedaré amb la parada. No és el què vull.
No va dir res.
Anys i anys en la gelor l’hi havien congelat les paraules i els sentits.
Aquells foren els únics moments que compartirem abans d’iniciar el meu viatge.
M’agrada la imatge de destorbar la boira amb les paraules… Preciós!
Callant també es parla./ Tanca el ulls i calla, sentiràs el silenci com et parla./ Escriu sempre que puguis i encara en tindras més ganes i et sentiràs lliure./ Que no calli la ploma, encara que s’enmudeixi la veu. Et desitjo lo millor.Anton.