– Si tan sols pogués plorar.. – Va dir en veu alta mirant-se al mirall de fit a fit.
– Necessito plorar…- I va aclucar els ulls amb força intentant produïr en ells una reacció semblant al dolor, un impuls semblant a una llàgrima.
Res. Potser feia tres anys, després d’una mort tràgica que visqué en primera persona, que havia perdut la capacitat de plorar.
Des d’aleshores, com més gran era l’impacte emocional, més freda era la seva reacció, ratllant la catatònia.
Si tan sols pogués plorar, es desfaria d’aquell equipatge feixuc que arrossegava feia dies sobre les espatlles, amb molt de pesar. Nits d’insomni, somnis tristos, dies de mirada perduda, mal de cap, vagabundeix i rebombori a l’estómac. El cos expressava com podia tot allò que els seus ulls secs no podien escupir.
Res. No pogué. Desistí. Deixà caure el raspall de dents a terra sense voler, cansada, decebuda d’ella mateixa, lenta per la tristesa que l’hi envaïa el cor.
Mentre recollia el raspall, sonà el telèfon de casa i s’incorporà ràpidament.
Un fort impacte la deixà pràcticament inconscient. No podia parlar però sentia els batecs del cor sobre el cap acompanyats d’un dolor insuportable. Va notar una fredor. Va veure sang. Amb la rapidesa a l’aixecar-se s’havia colpejat el cap contra la pica del lavabo.
Davant la impotència de la situació, una llàgrima l’hi caigué cara avall. Després dues, tres… fins a no poder parar.