Ho recordo com si fós ara.
– Has vist que bonic?
– El què?
– Allò que hi ha darrera la porta.
– Què hi ha Meri? No he vist res.
– Hi ha muntanyes i molts camps…Vés-hi. Vés i mira-ho.
– Hi ha mar?
– No, hi ha molts rius. I molta, molta llum. Quan marxeu mireu-ho. M’agrada més…
No et veuria mai més, havia de deixar-te marxar. Sí o sí.
Estuc traient la roba de tardor. Un jersey granate de coll alt i màniga tres quarts. Massimo Dutti. Et sona? El vas comprar a la botiga del meu pare, quan només pensàvem en ballar i teniem clar que amb 60 anys ens reuniriem entorn d’una cuina enorme i prendriem cafè amb llet i galetes. Ens enriuriem de les angoixes que teniem quan ens vam conèixer. Érem ballarines i tu havies superat un càncer. Jo seria una escriptora de prestigi i tu havies inventat una nova tècnica de dansa amb la que treballar ànima, cos i ment.
Ara sé que només existeix el present. I no fa falta que vingui cap lama tibetà a explicar-m’ho.
– Tens por?
– No, s’hi està molt bé aquí. Vaig a seguir dormint perquè m’agrada molt. Potser m’hi quedo i tot una temporada.
quasi mai cal que vingui ningú a dir-nos res, sigui lama, sigui filòsof, sigui venedor… perquè quasi tot ho tenim dinsm’has fet somriure i també m’has fet humitejar els ullsbona tardor, bonica!
I estic segura que quan tinguis seixanta anys, veuràs un cafè amb llet calent i menjaràs unes galetes sentint-la tant a prop com ara i abans!