FOLLOWING…
Following…Following dreamsFollowing timesFollowing loveFollowing mumFollowing me…Trying to live finding. El post Following ha aparecido por primera vez en Miss Red Cape
Plaers
Sortir d’una classe en plena tardor, quan la boira cau damunt del cotxe i el poble ja dorm. Sentir que has fet una bona feina: que has donat i has rebut; que has treballat i que has rigut; que han après i que has après.Conduïr. A les fosques. El cotxe, la música i la carretera. I que de cop i volta se t’acudeixi una coreografia sencera sense moure el peu de l’accelerador.Sentir que la creativitat corre per dins teu, que et sents segur en aquell petit espai. Saber que la vida no pot ser mér perfecta que en aquell petit instant.Escriure en un paperet parada al semàfor: «recorda aquest moment, recorda lo feliç que et sents, perquè la felicitat no és res més que això, que aquest precís instant».
De com…
De com en una estranyament calurosa tarda d’estiu a Pamplona no he fet absolutament res de profit. De com des de les dues del migdia que he tornat de passejar en bici amb la Lloba, he dinat i m’he quedat al sofà veient els càstings de Fama, que em meravellen i m’horroritzen al mateix temps, esperant que es féssin les 4 perquè em truquéssin per dir-me que ja puc anar a recollir el meu cotxe nou, el meu meravellós primer cotxe. De com eren les 4 i mitja i no m’havien trucat i ja no hi havia res a la televisió i jo tenia tants nervis que no podie fer res més: ni preparar classes ni coreografies ni res. De com he escoltat el Jordi per telèfon mentre contractava la meva astronòmica assegurança a tot risc i després l’hi he fet preguntes que l’han posat nerviós i quasi em demana el divorci: si és a tot risc per què he de pagar una franquícia, què em cobreix l’assegurança.?..I ell s’ha enfadat i m’ha dit que això ningú ho sabia fins que no t’hi trobàves. De com m’he assegut al llit amb la Lloba al costat i el telèfon mòvil, sobretot, intentant acabar les últimes pàgines de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, sense parar de mirar el telèfon. Les sis de la tarda, ja no hi ha cotxe fins demà. De com he tornat a mirar-me el catàleg del cotxe per veure’n les fotos i fer-me’l una mica més meu i esperant el moment he hagut de respondre humiliants missatges que em deien a quina hora quedavem aquesta nit per veure la meva flamant nova adquisició. De com m’he estirat al sofà i m’he quedat adormida veient com es cridaven per la televisió i pensant que el senyor de la plaça de pàrquing no m’ha trucat i el meu cotxe haurà de dormir al carrer, i me’l robaran, ratllaran o violaran i jo hauré de seguir pagant el crèdit durant els llargs sis anys al que l’he posat. El meu primer crèdit. De com m’he aixecat amb els ulls cremant i les lentilles enganxades als ulls i sentint-me culpable perquè no he fet res en tota la tarda, mentre la Lloba em seguia coixejant fins el lavabo perquè se l’hi ha adormit la pota. Espero, perquè amb aquesta tarda tan liada que he tingut, només em falta dur-la al veterinari, he pensat. I de com el telèfon seguia sense sonar i davant l’avorriment i la gran quantitat de feina que tinc i que no faré he optat per menjar, massa, per fumar, per fullejar la Elle, i el catàleg d’Ikea, xafardejar el Facebook, escriure a un vell i estimat amic del blog, pensar en qui truco per distreure’m i en la mandra que em fa parlar amb ningú. De com diuen que l’avorriment és la base de la creativitat i agafo l’ordinador i escric totes aquestes tonteries. De com he pogut pensar que m’agradaria guanyar-me la vida escribint des de casa. Quina bogeria!L’avorriment no em deixaria treballar. Quin stress! Sense trucada.
Estiu 2009
Ha estat un estiu intens. Un camí sense retorn. Un estiu de creixement, de comprensió, de llargs dies al sol de l’Empordà, de la Garrotxa…Al sol dels amics de veritat, d’aquells que perduren en el temps, d’aquells amb els que et reconeixes en el llenguatge dels ulls. De moments, dels gossos jugant, la Lloba banyant-se al parc, de nits en masies, de la porca Margarita i la grip A a Londres. Dies de trencar llaços, d’alliberar-se i iniciar un camí de llibertat sense retorn. Pamplona ens espera, amb un fred impacient per arribar, amics exigents i un anglès atrofiat. Cursos de dansa i noves coneixences, dies que s’allarguen i es multipliquen. Una vida sencera s’ha viscut aquest estiu, sense necessitat de complir anys. Trista, alegre, agraïda i alhora encongida carrego les maletes al cotxe i arrenco sense mirar endarrera, amb una carretera al davant que espero que em porti d’aquí un any al mateix lloc d’on parteixo avui. Una mica més gran
Frase del dia (12)
Ana, 11 anys. – Hoy Sandra no va a venir a clase, le ha dado un ESTIRÓN en la espalda y tiene que hacer reposo.
Frase del dia (7)
Aitana, 4 anys, la seva mare és el segon cop que s’oblida de venir-la a buscar (portem un mes amb aquest tema…Pares, enrecordeu-vos que teniu fills!). Arriba la mare corrents…: – Lo siento, se me ha hecho tarde…Aitana cariño, se me ha hecho tarde!– Ya ya…No me vengas con historias que ya hace años que nos conocemos!
La Runa
Tal com ella ho feia amb aquells en els que creia poder confiar, els arbres del parc també s’havien desfet de les seves cuïrasses, que jeien al terra formant una catifa cruixent, un plaer al ser trepitjada, un vici, igual que aquells plàstics plens de bombolletes d’aire.Els arbres no es protegien davant del fred, al contrari, deixaven caure totes les fulles amb la confiança que la natura els protegiria. Tot, parlat en el silenci. Ni tractes, ni contractes, ni esperances. Sols confiança. Sols el silenci de saber que tot està en ordre. L’aigua del riu on es remullaven els peus dos mesos abans gairebé cobria les fulles. Baixava amb molta força, arrossegant troncs, fulles, branques i ànecs despistats, amb cara d’esforç intentant remar a contracorrent. Va veure el seu veí que s’acostava amb una barra de pa en una bossa de plàstic i un diari a sota el braç. No volia parlar-hi. S’acabava de llevar i encara no havia dit una paraula, mantenia un discurs intern amb la seva gossa i el parc que no feia necessari haver de moure els llavis. De fet, se sentia incapaç de fer-ho, i més, amb el cos en dejú. – Bon dia maca, sembla que tornarà a ploure, no?I com si li fiquéssin un ham dins la boca i l’hi arrenquéssin les paraules, només pogué dir:– Sí. I seguí caminant.Per què? Per què trencar la vida amb les paraules? Si, al capdavall, els moments més importants sovint transcorren en el silenci.
La LLoba
El blog buscant una familia, m’ha fet pensar en el meu encontre amb la Lloba. És un blog que segueixo sovint, quan la meva sensibilitat m’ho permet. Hi ha dies, que segons el títol, sé que no puc anar-hi perquè no podré pensar en altra cosa en tot el dia.Hi ha una frase que la meva mare solia dir-nos de petits i que recordo amb especial intensitat les nits que em poso a dormir i sento el repicar de les gotes al carrer, no puc evitar pensar en aquells animalons abandonats. És un record que em ve cada nit de pluja, sense excepció: SIEMPRE HABRÁ UN PERRO ABANDONADO EN ALGÚN LUGAR QUE ME IMPEDIRÁ SER FELIZ. I com que la meva història va molt lligada a aquesta espècie animal, hi sento una especial afinitat. El dia que vam decidir adoptar la Lloba, feiem un cafè en un bar aprop de casa. Era un acalorada tarda d’agost. Jo reclamava la meva mascota i la por de la meva parella era que una vegada arribés a la Protectora, volgués sortir amb un gos a cada braç i a cada cama. O amb el més lleig, que també hi tinc especial tirada. I si és lleig i molt desgraciat, encara més.Vam haver de fer un pacte. Aniriem només a mirar i si no hi havia cap gos que l’hi agradés, tornariem a casa sense res. Difícil pacte, impossible per mi, però vaig dir que sí. L’experiència de la Protectora per mi va ser força horrorosa. A la Lloba la tenien separada dels altres perquè tenia només 3 setmanes i no estava vacunada. Els altres estaven tots malalts i la podien contagiar. L’havien tret d’una sèquia on hi havien llançat tots els germans, que havien mort, menys ella. Jo no l’hi vaig fer gaire cas però a la meva parella l’hi va encantar. A mi me n’agradava un altre, que era pel que ens vam finalment decidir. Però quan l’hi vaig anar a comentar a la noia que ens enduiem una altra gosseta, la Lloba es va posar a plorar, cridar i donar cops contra la porta. Ens la vam haver d’endur perquè al capdavall va quedar més que clar, que pel mòdic preu de 60 euros, la Lloba va adoptar a una parella ben simpàtica. De moment, sembla que està contenta perquè no ens ha tornat…
Un diumenge de tardor
La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid. La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L’hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d’aquest matí de diumenge. Brrr!l’espolsa, – Massa fred – em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l’escalfor mantinguda de la casa des de la nit. Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s’ha posat l’abric d’hivern. Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m’arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s’esfuma cel amunt en forma d’un fum blanc d’alè de diumenge solitari al carrer.
SuperWoman
El mite de la Superwoman acaba quan et poses a dormir, extenuada, una migdiada el diumenge i t’aixeques amb una febrada que et deixa inmòvil al llit durant dies. Tot i així, tu vols mantenir el ritme: treballadora activa i fervent, asseguradora d’una llar neta, acollidora i perfumada, intel.lectual i devoradora de llibres, esportista, entregada a la teva filla animal amb llargs passejos nocturns i dona sexy i arreglada pel seu marit. Ai senyor! Tot s’esfuma quan la grip es complica en pneumonía. Dona de cabells bruts i ulleres entelades, de llavis tallats i cremats per la febre, flemes de sang poc sexys, suades sota els llençols però no fruit del sexe, devoradora de programes televisius d’entreteniment i baixa moral, descuidadora de la llar, ara bruta i plena de pèls i abandonadora familiar, doncs a la gossa ningú l’hi pot procurar llargs passejos, lectora de revistes com el Cuore i hores i hores de son i deliris nocturns. Sí, entre la Superwoman i la Superdesperdici humà, hi ha una fina línia que conforma la realitat, l’autèntica realitat del gènere femení, i a la que totes hauriem d’aspirar. Però, potser no em féu cas perquè la febre i el Cuore no em deixen pensar amb claredat.