Meditació
Encengué una espelma i un encens. Després d’unes quantes respiracions, col.locà les mans obertes amb el palmell enlaire, al costat del cos.Notà com el seu amic, assegut davant d’ella, col.locava les mans damunt les seves i respirava profundament. Els palmells l’hi cremaven. I el front, i el pit també. L’escalfor era molt intensa. – T’he trobat tant a faltar – va pensar per dins.Sentí com ell l’abraçava sense dir-li res i en aquell moment es veié envoltada de tots aquells que l’havien guiat i estimat: els avis, la seva amiga, el seu gos més especial, la seva mare, els seus guies espirituals. Tots la rodejaven i l’envoltaven de llum. – Necessito tornar a casa – Els hi digué.– Encara no és el teu moment.– Necessito trobar la meva gent – Somicava.– La trobaràs en el teu món. No et preocupis, la resta, tot és anecdòtic, circumstancial, no l’hi donis importància. – Us enyoro…– Aquí t’estem esperant, t’abracem i t’envoltem de llum. Quan sigui el moment, tornarem a reunir-nos. I va sonar l’alarma del rellotge, gairebé no el trobà perquè tenia els ulls inundats d’aigua. S’aixecà i apagà l’espelma amb el dit. Sentí el buit de la soledat en aquell pis tan gran. Tornava a estar sola. Del tot.
Camí sense sortida
Penses que ja ets gran. Fa molts anys que vas sortir de l’escola i que vas deixar endarrera aquells durs moments d’incomprensió, maldat i sovint marginació per la diferència.Certs humans ataquen allò que no poden controlar ni etiquetar, com si fós un enemic al que cal destruïr ràpidament, abans que et pugui fer pensar. Certs humans reaccionen molt agressivament enfront una altra opinió, pensament, forma de vida o de vestir, de somriure…Volen el.liminar el missatger d’aires nous, no volen ni tan sols llegir la primera línia d’aquell pergamí que els hi arriba, la oportunitat és una amenaça que cal matar d’arrel. Cal retallar la llum de l’altra persona, mica en mica, pessic a pessic, cal minvar-la fins que el reflex d’aquella llum deixi d’enlluernar. Haurien de plantejar-se el dubte, responsabilitzar-se de la seva vida, adonar-se que hi ha coses en les que s’equivoquem i són ignorants? Nooo!!!Tinc por? mato el motiu de la meva por, encara que ell/a no en tingui cap culpa doncs, la por no és d’ell/a. Ell/a no és la por. – Passa de tot, no val la pena, són ignorants. – L’hi deien aquells que l’estimaven.- No saben ni de què et tenen enveja, no són ni conscients de què els hi passa. Són com animals.– Però amb maldat.- Va afegir ella.– No els hi donis cap mena d’importància.– D’acord. Però al tancar la porta de casa seva, va començar a plorar, a sanglotar i a sentir una tristesa infinita. Feia molts anys que havia sortit de l’escola, es deia. Ja no haurien d’afectar-li aquestes coses. Però la maldat, la por al desconegut, la crueltat i la ignorància humana no tenen ni edat escolar, ni temps, ni límit. Ni perdó.I això arranca el plor a qualsevol.
Les tres Belles Dorments
AIXÒ ÉS EL QUE NECESSITO DE VERITAT.
Inici de curs
Inici de curs. Classes, coreografies, varietat d’edats i nivells diferents i un desig de satisfer-los a tots. D’arribar-hi, de ser el suficientment clara, dolça, específica i fàcil perquè puguin agafar els passos amb facilitat, puguin fer els estiraments sense fer-se mal…Aprenguin. I disfrutin. Però en classes se’m barregen iniciats i veterans. Qüestions d’horaris. I és divendres a la nit, estic esgotada, vull arribar a tot i a tots i el braç em comença a dir que no. Em parla, m’estreny, m’apreta les cervicals fins l’omòplat. Em fa mal. I cridaria: – AAAAAAhhhhhhh!!! Estis esgotada! Vull anar a casa meva perquè sé que demà no em podré moure! Però somric i segueixo. Animo als nous, exigeixo als avançats i obvio un dolor insistent i intens que em parla del fons de l’ànima i em diu que és moment de parar. Al llarg de la setmana, en més de 4 hores diàries d’exercici físic sense aturar he tractat amb tendres criatures de dos anys que ploràven perquè volien la seva mare, divertits i encuriosits infants de 3, 4 i 5 anys, repetidors de 6 anys als que he enyorat tot l’estiu, petits adults de 7,8,9 i 10 anys, pre-adolescents d’11 i 12 amb ganes de marxa i peus pudents, adolescents de 13, 14, 15, 16 i 17, inclús de vint-i-llargs amb més experiència sexual que jo i ganes d’emular balls de realities i pel.lícules. Somric, somric, somric…I és cert que sóc molt feliç, però el meu cos necessita cada any adaptar-se al ritme. I mentre el meu braç diu que no, el meu cap diu que sí, i la meva ànima intentarà trobar un equilibri entre els dos. És l’inici de curs… P.D.: I m’he apuntat dos matins a la setmana a Natació. Per fer una mica d’exercici…
Meritxell
Ho recordo com si fós ara.– Has vist que bonic?– El què?– Allò que hi ha darrera la porta.– Què hi ha Meri? No he vist res.– Hi ha muntanyes i molts camps…Vés-hi. Vés i mira-ho.– Hi ha mar?– No, hi ha molts rius. I molta, molta llum. Quan marxeu mireu-ho. M’agrada més… No et veuria mai més, havia de deixar-te marxar. Sí o sí. Estuc traient la roba de tardor. Un jersey granate de coll alt i màniga tres quarts. Massimo Dutti. Et sona? El vas comprar a la botiga del meu pare, quan només pensàvem en ballar i teniem clar que amb 60 anys ens reuniriem entorn d’una cuina enorme i prendriem cafè amb llet i galetes. Ens enriuriem de les angoixes que teniem quan ens vam conèixer. Érem ballarines i tu havies superat un càncer. Jo seria una escriptora de prestigi i tu havies inventat una nova tècnica de dansa amb la que treballar ànima, cos i ment.Ara sé que només existeix el present. I no fa falta que vingui cap lama tibetà a explicar-m’ho. – Tens por?– No, s’hi està molt bé aquí. Vaig a seguir dormint perquè m’agrada molt. Potser m’hi quedo i tot una temporada.
La Raquel s’en va
Després de dos anys ballant juntes la Raquel se’n va a viure a Barcelona, per seguir el seu somni de la dansa.Jo també he deixat el grup on ballavem juntes, encara que a mi no hagin volgut fer-me sopar de despedida (ja se sap, dones), però ella sap que l’hi desitjo tot el millor i que ens veurem sovint, quan jo baixi a visitar les meves terres i els meus amics, ara entre ells, ella. En aquest foto, les dues, ben suades després d’una de les moltes actuacions que hem compartit. Bon viatge!
Els monzons
Després d’un estiu inesperadament calurós (no més de 30 graus, tampoc ens passéssim), ja comença a arribar l’època «dels monzons» a Pamplona, la ciutat que m’acull des de fa gairebé quatre anys. Aquest època inclou pluges sobtades i inesperades, en qualsevol moment, a qualsevol lloc, ajaguda a la gespa llegint davant un sol espetarrant per acte seguit, fugir corrents d’un diluvi sobtat. Em recordo força vegades eixugant les fulles del llibre amb l’assecador del cabell. M’encanta la tardor a Pamplona. Una llum diferent, un clima diferent… Tots els contes que em llegien de petita, que parlaven de llars de foc, xemeneies amb fum blanc, castanyes i moniatos, guants, gorra i bufanda…van ser escrits per algú que va passar per aquí. Algú que va viure la tardor i l’hivern a Pamplona. Sens dubte. Època de vespres ataronjats i rogencs, de melancolia i dels primers ofecs davant la calefacció central. Enormes cases amb teulades de pissarra, exhalant un fum blanc, un alè hivernal de mans calentes dins el guants i nas vermell. Tardor seguida d’hivern gèlid, nevat, pur, contingut, gairebé aguantant la respiració per tal que l’aire no entri pels ulls com ganivets que et tallen la retina i la fan plorar. La primavera es farà esperar i passarà corrents, sense que gairebé ens adonem de la seva presència. Serà el moment d’emigrar, a altres llums, a una altra terra on el Mediterrani rega les primaveres i els estius més preciosos del món. Ja hi haurà temps per tornar a la melancolia, al cel rogent, a les castanyes i xemeneies. A la tristesa de poeta, a la melancolia de l’escriptor, als vespres vora la llar de foc mentre a fora, cau una pluja de flocs purs, blancs i esponjosos, esperant ser trepitjats per algun nen que obrirà els ulls davant la llum de la neu, per primer cop.
Em va donar la vida
Una nit d’aniversari, el meu pare va venir a la meva habitació amb una cuca de llum.Brillava i era de color verd. No n’havia vist mai cap. Sempre recordaré quan ell va obrir la mà: era molt lletja, feia fàstic i tot. Però quan vaig tancar la llum, com ell va dir-me, va ser preciós.Tots els seus dits de color verd. I era el meu aniversari. No em preguntis quants en feia. Avui he confós l’interruptor de la porta amb aquella llum. Ha estat trist descobrir la veritat: que no era un ésser fastigós que amagava un fantàstic secret, sinó un troç de plàstic llis i fred. Ha estat preciós quan he recordat aquells dits verds i aquella llum. Ho havia oblidat, esborrat. I això que va ser una nit d’aniversari.El meu pare va obrir les mans i amb les llums apagades, va mostrar-me el món: petit i fastigós, màgic i gegant, de color verd. I és que la bellesa, es presenta, de vegades, sota la forma més inesperada.
Sabó per a roba delicada, si us plau…
I després d’haver estat volant pels aires de la incertesa, dels pensaments destructius, del dubte, donant voltes a la ment que l’allunyaven cada vegada més de la realitat, aquell dia s’aixecà amb un desig incontenible de tocar terra. Palpar allò que en aquell moment present era l’únic que l’hi pertanyia i que era real. El moment precís, l’instant en el que es trobava agafant aire per expulsar-lo després acceleradament. Es vestí i agafà el cotxe per anar al poble més proper. En una adrogueria comprà sabó per roba delicada, el que l’hi va semblar que desprenia la olor més dolça i amorosa. A l’arribar a casa, recollí tota la roba i les tovalloles que s’havien anat apilonant dia rera dia, quan ella volava cel amunt i la resta perdé absoluta importància. Les ensabonà, fregà amb força, esbandí… I mentrestant, n’aspirava la olor del sabó, qual antídot que l’arrelava a la terra. Estengué tota la roba al sol, gotejant. No entenia el sentit de res però aquell dia s’havia aixecat amb el desig de tenir la roba neta i guardada amb cura en els armaris, tovalloles flonges i suaus, apilades les unes sobre les altres amb ordre. Desitjava la vida, desitjava una llar. S’assegué al sofà, amb els peus en alt i un plat de cireres damunt la panxa. I tornà a quedar-se adormida. Caigué en un son profund i reparador. A fora, la roba s’eixugava al sol desprenent tot el seu delicat perfum per tot el jardí, mesclant-se en una simfonia encisadora amb la olor de les flors que havien esclatat feia poc.
Tornada
Una tassa de l’Starbucks Coffee. És l’únic que ara mateix em recorda que pertanyo a algun lloc. Una tassa d’una multinacional nord-americana que no té res a veure amb la meva terra aconsegueix connectar-m’hi. És Barcelona, el sol, una terrasseta, sopar amb en Gon, veure la Carme, la innovació, la cultura, l’actualitat… el meu petit Nova York. I la ITV, emocional, física i mental. L’escenari on s’han teixit les meves grans i verdaderes amistats. On he avançat camí espiritual, on m’he enamorat, on he plorat, on m’he divertit més que enlloc. Aquest estiu torno a la gran ciutat. Un cafè en una tassa de l’Starbucks. Girona. El König. La família. La mare i mestra que m’ajuda en el camí. La passió. La pau i la tempesta, però l’amor per sobre de tot. Les pèrdues i els encontres. Certa persona sàvia va dir-me que havia anat a Pamplona quan no em tocava de fer-ho. Que té raó ho sento en totes les meves vísceres cada vegada que poso un peu a Catalunya. Ho pateixo cada vegada que torno al Nord i cauen llàgrimes com la pluja que aquí dalt ens rega gairebé cada dia. Però la vida és allò que esculls a cada moment. No hi ha mestre ni savi que et pugui desdir d’allò que la ment t’ha convençut, sobretot quan has decidit fer la guitza al destí i apareixes en un entorn inhòspit, desconnectada. Potser hi ha un destí, un propòsit últim, una meta. Una arribada. Però decidim quin trajecte seguir, quines carreteres secundàries agafar, en quins motels dormir, quins peatges pagar…per arribar-hi. I ara sóc aquí. Aquesta és la meva realitat, el meu entorn, el meu present. I només tinc una tassa d’una estúpida multinacional explotador que em recordi aquell sopar amb en Gon al Mercat de Santa Caterina, aquelles rialles amb en David a la Llesca, aquella intimitat guanyada amb el pas dels anys amb la Carme i en David, aquelles caminades per la Devesa amb la Lydia, la Rhea i la Lloba, el contacte amb l’essencial amb la Carme i el Carmelo. I, perdó, també tinc una gorra rosa com a record ;-P. Us estimo molt a tots. Gràcies.