La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid.
La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L’hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d’aquest matí de diumenge. Brrr!l’espolsa,
– Massa fred – em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l’escalfor mantinguda de la casa des de la nit.
Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s’ha posat l’abric d’hivern.
Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m’arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s’esfuma cel amunt en forma d’un fum blanc d’alè de diumenge solitari al carrer.
Isa… Això és el que voldria veure en tu. El dolç somriure davant l’adversitat. El gos, l’amic o company que delera amb tu i et diu aixecat, espolsat i fins la pròxima.L’optimisme l’hem de dur lligadet curt i que no s’escapi. Ara a cèrrer una mica i que el gos t’atrapi…Salut. Cuidat. Anton.
Un somriure mirant el cel! I la lloba… per menjar-se-la!