Frase del dia (9)
Marc, 5 anys.El Josep és «sanador energètic» (necessito un text sol per definir la seva feina) i en Marc vol que l’acompanyi a la Cavalcada de Reis. Els pares l’hi han explicat que en Josep treballa amb els àngels i amb Déu. – Jo vull que vinguis a la Cavalcada!– No puc Marc, he de treballar.– Però jo vull que vinguis!!!!– No pot Marc, ja ho has sentit, ha de treballar – Els pares.– Doncs que parli amb Déu i potser l’hi dóna permís per venir!
Frase del dia (7)
Aitana, 4 anys, la seva mare és el segon cop que s’oblida de venir-la a buscar (portem un mes amb aquest tema…Pares, enrecordeu-vos que teniu fills!). Arriba la mare corrents…: – Lo siento, se me ha hecho tarde…Aitana cariño, se me ha hecho tarde!– Ya ya…No me vengas con historias que ya hace años que nos conocemos!
Frase del dia (6)
Ainara, 3 anyets acabats de fer: – ¿Qué tal está Nemo? (el peix que l’hi van comprar fa uns dies)– Estava todo el día durmiendo porqué estaba triste y mis padres lo han llevado a la tienda y mañana vuelve.(ehem, bona tàctica la dels pares,jajaja)– ¿Y por qué estaba triste?– Porqué yo no le hacía caso y entonces empezó a echar de menos a sus hermanitos.– ¿Y por qué no le hacías caso?– Porqué era tonto, LE PREGUNTABA COSAS Y NO ME RESPONDÍA, HABLABA MUY BAJITO.
Frase del dia (5)
Gabriela, 5 anys, Iniciació a la Dansa II: Treballo amb aquestes nenes en una consulta d’una pedagoga i es fa un treball molt bonic i protegit. És un àmbit on elles poden expressar-se tal com volen, sense la intervenció de pares ni adults. La setmana passada va morir el cosí petit d’una de les alumnes i vam fer una espècie de classe de dol i d’acompanyament a la mort i explicar una mica el què significa tot plegat.Vam posar una espelmeta pel cosí i per totes aquelles persones que tenim lluny o que han mort…Va ser realment molt emotiu. Com que els pares de la nena a la que se l’hi havia mort el cosí, no ho havien volgut explicar als altres, era una mica estrany que les nenes haguéssin encès espelmes a la classe de dansa sense cap motiu. Vaig decidir sondejar-les per veure si parlava jo pare per pare o les deixava a elles que expliquéssin el que havien fet: – Bueno, ¿y cuando los papis os pregunten qué habéis hecho hoy, qué les vais a explicar?La Gabriela:– Pues lo que hemos hecho, que hemos puesto LAS VELAS PARA HABLAR CON LOS MUERTOS.
Frase del dia (3)
Andrea, 9 anys, Dansa Moderna: – ¿Qué significa DANSA? (després de llegir la llibreta on anoto les classes, en català, tot i viure a Pamplona)– Es danza en catalán.– ¿Eres catalana?– Sí– ¡Qué guay! Ya me gustaría a mí ir alguna vez de vacaciones a CATALÀNDIA.
Frase del dia (4)
Odei (un altre cop), 6 anys, Iniciació a la dansa II: Els seus pares (molt fort), es van oblidar d’ell. Quan portàvem més de mitja hora esperant que el vinguéssin a buscar, l’hi vaig dir: – Bueno Odei, ya veo que tendrás que venirte a vivir conmigo. Pensava que estaria trist, se sentiria abandonat… Em diu: – Eso depende, ¿QUÉ TIENES DE COMER?
La LLoba
El blog buscant una familia, m’ha fet pensar en el meu encontre amb la Lloba. És un blog que segueixo sovint, quan la meva sensibilitat m’ho permet. Hi ha dies, que segons el títol, sé que no puc anar-hi perquè no podré pensar en altra cosa en tot el dia.Hi ha una frase que la meva mare solia dir-nos de petits i que recordo amb especial intensitat les nits que em poso a dormir i sento el repicar de les gotes al carrer, no puc evitar pensar en aquells animalons abandonats. És un record que em ve cada nit de pluja, sense excepció: SIEMPRE HABRÁ UN PERRO ABANDONADO EN ALGÚN LUGAR QUE ME IMPEDIRÁ SER FELIZ. I com que la meva història va molt lligada a aquesta espècie animal, hi sento una especial afinitat. El dia que vam decidir adoptar la Lloba, feiem un cafè en un bar aprop de casa. Era un acalorada tarda d’agost. Jo reclamava la meva mascota i la por de la meva parella era que una vegada arribés a la Protectora, volgués sortir amb un gos a cada braç i a cada cama. O amb el més lleig, que també hi tinc especial tirada. I si és lleig i molt desgraciat, encara més.Vam haver de fer un pacte. Aniriem només a mirar i si no hi havia cap gos que l’hi agradés, tornariem a casa sense res. Difícil pacte, impossible per mi, però vaig dir que sí. L’experiència de la Protectora per mi va ser força horrorosa. A la Lloba la tenien separada dels altres perquè tenia només 3 setmanes i no estava vacunada. Els altres estaven tots malalts i la podien contagiar. L’havien tret d’una sèquia on hi havien llançat tots els germans, que havien mort, menys ella. Jo no l’hi vaig fer gaire cas però a la meva parella l’hi va encantar. A mi me n’agradava un altre, que era pel que ens vam finalment decidir. Però quan l’hi vaig anar a comentar a la noia que ens enduiem una altra gosseta, la Lloba es va posar a plorar, cridar i donar cops contra la porta. Ens la vam haver d’endur perquè al capdavall va quedar més que clar, que pel mòdic preu de 60 euros, la Lloba va adoptar a una parella ben simpàtica. De moment, sembla que està contenta perquè no ens ha tornat…
El parc dels Enamorats
Tinc els dits endurits del fred i em costa escriure. Em salten les paraules del teclat i en premo dos de cop o una c en comptes d’una x. Els dits encarcarats no poden córrer al mateix temps que el meu pensament.És la tornada del parc: dits vermells i anestesiats i llavis irritats de l’aire, quasi vent, que bufava avui amb força. Gèlid. Anunciant l’entrada de la propera estació, que es presenta amb força dient-nos: – Prepareu-vos, que això no és res! Aquest any vinc amb ganes! M’agrada la trobada nocturna al parc. Amb els gossos, els seus amos i la història de cadascun. Les vides, el dia a dia…L’últim moment del dia, a les fosques, mentre els animalons juguen i nosaltres aprofitem per descarregar l’energia diària, riure, passar fred. Un moment on móns absolutament oposats, vides distants i persones amb les que no haguéssis creuat mai una paraula, coïncideixen en el mateix espai. Un espai per l’encontre, un espai on les últimes paraules del dia vénen d’un món contrari al teu desitjant-te bona nit. Hi ha molts móns. Però tots en aquest. Per cert, bona nit a tots! I bona setmana.
El mètode Pilates
Els que em coneixeu ja sabeu que em dedico al món de la dansa, psicomotricitat, consciència sensorial… i varietat de noms que van variant al llarg del temps, seguint les modes i volent dir, al capdavall, el mateix. Fa un mes que he començat un curs per treure’m el títol d’Instructora en el Mètode Pilates. Un mètode que segons sembla, es «lo más de lo más». Et deixa estirat com la Nicole Kidman, conservat i superdotat com la Sharon Stone… En fi… No comments. Al final, amb la tonteria, he sumat a les meves ja esgotadores 20 hores d’exercici físic setmanal, un curset intensiu de Pilates de 12 hores cada cap de setmana. El primer dia que vaig arribar allà, em vaig trobar amb una gent molt professional que em van ensenyar a fer correctament els exercicis que aquest senyor il.luminat va inventar durant la 2a Guerra Mundial. Segons la meva opinió, i sense despreciar la creativitat d’en Joseph Pilates, m’he estat passant 12 hores del meu preuat cap de setmana fent els exercicis de gimnàstica de tota la vida. Ara bé, fets molt correctament perquè a qui se l’hi hauria ocorregut quan erem petits apretar la vagina i el sòl pèlvic, estirar-nos en cubito supino, apretant el melic contra el terra, estirant la fascia lata, contraure l’esfinter a l’hora que contorsiones les cervicals en un pla sagital, i que apretes el cartílag del fèmur cap a la pelvis. I saber que resulta que quan tota la vida has flexionat el genoll, en realitat l’estaves extenent i que en un pla frontal, no pots flexionar-te endavant perquè només et pots moure de costat i que per realitzar els exercicis bé has de respirar com si anéssis a parir. I sí, el Pilates serà saníssim, però des que he començat el curs, m’he vist atacada per una quantitat de virus inhospitada: he tingut una grip d’aquelles de 39 de febre, un principi de pneumonia, el virus de l’estómac i una mala llet quan comença la setmana i estic agotada que això sí que no hi ha antibiòtic ni homeopatia que ho curi. Ara, com justifiquen els 1000 euros que val el curs si almenys no m’han ensenyat a contraure la pelvis i vascular-la en comptes d’apretar el cul com hem fet tota la vida? Crec que de tant fer-ho m’ha sortit un hemorroide. No és broma.
Frase del dia (2)
Dia de berenar de fi de curs, Odei, 5 anys: A la sala de Psicomotricitat, l’Odei es fabrica una taula amb els blocs i es fa un plat combinat de patates, bollicao, galetes, «ganxitos» i Fanta de taronja. – Odei, he dicho que no comáis encima de los bloques, que se pueden manchar y luego no se pueden lavar. Al cap d’una estona, hi ha un bloc tot xop de Fanta. – ¿A alguien se le ha caído bebida encima del bloque? A ningú.Alba, 3 anys: – Yo sé quién ha sido.– ¿Ah, sí? ¿Quién?– Ha sido Odei. Fingint no importar-me (de fet sense fingir):– Odei, ¿por casualidad se te ha caído a ti la Fanta encima del bloque?– ¿A mí?– Sí– ME PARECE QUE NO.– ¿Te parece? o sí o no.– Déjame que lo piense…ME PARECE QUE NO.– De acuerdo. El berenar segueix amb normalitat i quan arriba el moment de marxar, ens despedim amb una forta abraçada fins l’any que ve. S’acosta l’Odei:– Oye Malka, ¿pasaría algo si se me hubiese caído UN POCO de bebida encima del bloque?– No, ya sabes que te seguiré queriendo exactamente igual. Lo que no me gustaría es que me mintieras. Pero no pasaría nada. – Es que… LO HE ESTADO PENSANDO…Y ME PARECE QUE SÍ.