Esmorzar al parc
Un diumenge de tardor
La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid. La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L’hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d’aquest matí de diumenge. Brrr!l’espolsa, – Massa fred – em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l’escalfor mantinguda de la casa des de la nit. Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s’ha posat l’abric d’hivern. Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m’arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s’esfuma cel amunt en forma d’un fum blanc d’alè de diumenge solitari al carrer.
SuperWoman
El mite de la Superwoman acaba quan et poses a dormir, extenuada, una migdiada el diumenge i t’aixeques amb una febrada que et deixa inmòvil al llit durant dies. Tot i així, tu vols mantenir el ritme: treballadora activa i fervent, asseguradora d’una llar neta, acollidora i perfumada, intel.lectual i devoradora de llibres, esportista, entregada a la teva filla animal amb llargs passejos nocturns i dona sexy i arreglada pel seu marit. Ai senyor! Tot s’esfuma quan la grip es complica en pneumonía. Dona de cabells bruts i ulleres entelades, de llavis tallats i cremats per la febre, flemes de sang poc sexys, suades sota els llençols però no fruit del sexe, devoradora de programes televisius d’entreteniment i baixa moral, descuidadora de la llar, ara bruta i plena de pèls i abandonadora familiar, doncs a la gossa ningú l’hi pot procurar llargs passejos, lectora de revistes com el Cuore i hores i hores de son i deliris nocturns. Sí, entre la Superwoman i la Superdesperdici humà, hi ha una fina línia que conforma la realitat, l’autèntica realitat del gènere femení, i a la que totes hauriem d’aspirar. Però, potser no em féu cas perquè la febre i el Cuore no em deixen pensar amb claredat.
Camí sense sortida
Penses que ja ets gran. Fa molts anys que vas sortir de l’escola i que vas deixar endarrera aquells durs moments d’incomprensió, maldat i sovint marginació per la diferència.Certs humans ataquen allò que no poden controlar ni etiquetar, com si fós un enemic al que cal destruïr ràpidament, abans que et pugui fer pensar. Certs humans reaccionen molt agressivament enfront una altra opinió, pensament, forma de vida o de vestir, de somriure…Volen el.liminar el missatger d’aires nous, no volen ni tan sols llegir la primera línia d’aquell pergamí que els hi arriba, la oportunitat és una amenaça que cal matar d’arrel. Cal retallar la llum de l’altra persona, mica en mica, pessic a pessic, cal minvar-la fins que el reflex d’aquella llum deixi d’enlluernar. Haurien de plantejar-se el dubte, responsabilitzar-se de la seva vida, adonar-se que hi ha coses en les que s’equivoquem i són ignorants? Nooo!!!Tinc por? mato el motiu de la meva por, encara que ell/a no en tingui cap culpa doncs, la por no és d’ell/a. Ell/a no és la por. – Passa de tot, no val la pena, són ignorants. – L’hi deien aquells que l’estimaven.- No saben ni de què et tenen enveja, no són ni conscients de què els hi passa. Són com animals.– Però amb maldat.- Va afegir ella.– No els hi donis cap mena d’importància.– D’acord. Però al tancar la porta de casa seva, va començar a plorar, a sanglotar i a sentir una tristesa infinita. Feia molts anys que havia sortit de l’escola, es deia. Ja no haurien d’afectar-li aquestes coses. Però la maldat, la por al desconegut, la crueltat i la ignorància humana no tenen ni edat escolar, ni temps, ni límit. Ni perdó.I això arranca el plor a qualsevol.
Les tres Belles Dorments
AIXÒ ÉS EL QUE NECESSITO DE VERITAT.
Inici de curs
Inici de curs. Classes, coreografies, varietat d’edats i nivells diferents i un desig de satisfer-los a tots. D’arribar-hi, de ser el suficientment clara, dolça, específica i fàcil perquè puguin agafar els passos amb facilitat, puguin fer els estiraments sense fer-se mal…Aprenguin. I disfrutin. Però en classes se’m barregen iniciats i veterans. Qüestions d’horaris. I és divendres a la nit, estic esgotada, vull arribar a tot i a tots i el braç em comença a dir que no. Em parla, m’estreny, m’apreta les cervicals fins l’omòplat. Em fa mal. I cridaria: – AAAAAAhhhhhhh!!! Estis esgotada! Vull anar a casa meva perquè sé que demà no em podré moure! Però somric i segueixo. Animo als nous, exigeixo als avançats i obvio un dolor insistent i intens que em parla del fons de l’ànima i em diu que és moment de parar. Al llarg de la setmana, en més de 4 hores diàries d’exercici físic sense aturar he tractat amb tendres criatures de dos anys que ploràven perquè volien la seva mare, divertits i encuriosits infants de 3, 4 i 5 anys, repetidors de 6 anys als que he enyorat tot l’estiu, petits adults de 7,8,9 i 10 anys, pre-adolescents d’11 i 12 amb ganes de marxa i peus pudents, adolescents de 13, 14, 15, 16 i 17, inclús de vint-i-llargs amb més experiència sexual que jo i ganes d’emular balls de realities i pel.lícules. Somric, somric, somric…I és cert que sóc molt feliç, però el meu cos necessita cada any adaptar-se al ritme. I mentre el meu braç diu que no, el meu cap diu que sí, i la meva ànima intentarà trobar un equilibri entre els dos. És l’inici de curs… P.D.: I m’he apuntat dos matins a la setmana a Natació. Per fer una mica d’exercici…