La Raquel s’en va
Després de dos anys ballant juntes la Raquel se’n va a viure a Barcelona, per seguir el seu somni de la dansa.Jo també he deixat el grup on ballavem juntes, encara que a mi no hagin volgut fer-me sopar de despedida (ja se sap, dones), però ella sap que l’hi desitjo tot el millor i que ens veurem sovint, quan jo baixi a visitar les meves terres i els meus amics, ara entre ells, ella. En aquest foto, les dues, ben suades després d’una de les moltes actuacions que hem compartit. Bon viatge!
Llàgrimes
– Si tan sols pogués plorar.. – Va dir en veu alta mirant-se al mirall de fit a fit.– Necessito plorar…- I va aclucar els ulls amb força intentant produïr en ells una reacció semblant al dolor, un impuls semblant a una llàgrima.Res. Potser feia tres anys, després d’una mort tràgica que visqué en primera persona, que havia perdut la capacitat de plorar. Des d’aleshores, com més gran era l’impacte emocional, més freda era la seva reacció, ratllant la catatònia. Si tan sols pogués plorar, es desfaria d’aquell equipatge feixuc que arrossegava feia dies sobre les espatlles, amb molt de pesar. Nits d’insomni, somnis tristos, dies de mirada perduda, mal de cap, vagabundeix i rebombori a l’estómac. El cos expressava com podia tot allò que els seus ulls secs no podien escupir. Res. No pogué. Desistí. Deixà caure el raspall de dents a terra sense voler, cansada, decebuda d’ella mateixa, lenta per la tristesa que l’hi envaïa el cor. Mentre recollia el raspall, sonà el telèfon de casa i s’incorporà ràpidament. Un fort impacte la deixà pràcticament inconscient. No podia parlar però sentia els batecs del cor sobre el cap acompanyats d’un dolor insuportable. Va notar una fredor. Va veure sang. Amb la rapidesa a l’aixecar-se s’havia colpejat el cap contra la pica del lavabo. Davant la impotència de la situació, una llàgrima l’hi caigué cara avall. Després dues, tres… fins a no poder parar.
Vells amics
Feia molt de temps que no connectaven de la manera que ho estaven fent en aquell dinar. La Marina se sentia ella mateixa, relaxada i tranquila. Per primera vegada, notava la seguretat de que ell també estava deixat anar. Es recolzava relaxadament en la cadira, amb els hombros endarrera i les cames obertes. Estaven en territori segur. Des que es coneixien, les oportunitats d’estar els dos sols dinant tranquilament havien sigut escasses: la vida diària, les respectives parelles, els horaris discordants… I ara es retrobaven, de la mateixa manera que ho havien fet sis anys endarrera, sentint que pertanyien a la mateixa tribu, que compartien les mateixes arrels. La Marina sentí amb una certesa implacable que gaudir de la felicitat de l’instant deuria ser allò. Per un moment, l’hi va passar pel cap, que en Marc, el seu millor amic, amb el que estava dinant, pogués ser l’home amb qui realment desitjava dormir aquella nit. Sentí desig, molt desig, mentre el mirava als ulls dissimulant l’impuls de besar-lo. Però va dirigir ràpidament el cap a la seva amanida i desterrà aquella idea de la seva ment. Al cap i a la fi, ja ho havien provat. I no havia funcionat…
Catalunya
Bé, estic morta dels nervis. He trobat un bitllet d’avió per anar a Barcelona avui, surto en dues hores. Ja podeu comprovar que em fa pànic això de volar. I sola? sense poder apretar el braç de ningú…a veure què passa. Porto a sobre un remei de Flors de Bach per si entro en estat d’emergència i pànic profund i algunes til.les a sobre.Si tot va bé, ens veiem en una setmana. No deixeu d’escriure, el món ho necessita. MALKA
La mare
(…)Una pàgina cada dia Carme, m’ho he proposat, per explicar-te tot el què està passant per aquí.Durant el dia és impossible i ara a la nit m’acompanyen els roncs de l’avi. Però és igual, significa que respira, que és amb mi, que està al meu costat, i això últim cal que ho llegeixis literalment. Passa tot massa ràpid. La vida se m’escola entre els dits i perdo el temps, perdo la noció de quan surt el sol i quan es pon. Cada dia em llevo sola i esmorzo sola. Malgrat la tristor, és l’únic moment que tinc al dia per dir-me que això també passarà, que malgrat tot, no em falta l’aire. El meu germà dormirà fins al migdia, esgotant els últims segons fins entrar a classe, i jo, esperaré amb impaciència, també amb por, que es llevi la meva mare.Quan obri la porta, el cor em farà un salt. I no ho entenc, ja no pot fer-me mal. Hauré d’esperar que el cafè hagi recorregut tot el seu cos per poder mirar-la sense que em retorni un insult amb la mirada: – On vas així? – Em dirà agressivament. I hauré d’eviatr discutir-me, encara que la sang em bullirà per dins.
El mercat
Vaig llevar-me a les cinc. Sabia que a les cinc i mitja l’avi ja seria al mercat. Esperava trobar alguna resposta en el seu silenci.El carrer era fosc i feia molt de fred.Vaig entendre perquè no vaig sentir parlar mai a l’avi: la boira que recorria el món aquella hora, era suficient. Per què destorbar-la?Amb el sol, començarien els crits, però l’avi seguiria en silenci i simplement es dedicaria a assentir amb el cap, amb la mirada dirigida al terra. Era a les càmeres frigorífiques. Sense jaqueta, sols una samarreta de màniga curta. Penjaven al seu voltant desenes de cadàvers, vermells, amb la sang clavada a la pell. Vaig esgarrifar-me. Per sort, la gelor evitava qualsevol olor. – Avi, no em quedaré amb la parada. No és el què vull.No va dir res. Anys i anys en la gelor l’hi havien congelat les paraules i els sentits.Aquells foren els únics moments que compartirem abans d’iniciar el meu viatge.
Amor propi
(…) Amor, el meu, perquè si no tinc aquest, encara no puc tenir el d’un altre. Però mentre penso això, ressegueixo amb els ulls la fotografia. Amb ella no sóc tan estricta com amb el mirall. Hi veig uns ulls impossibles de fer mai que em mirin de la mateixa manera que jo els ressegueixo. Estimo aquests ulls, perquè mai seran meus.Alguna cosa m’ho diu. Vull escriure per venjar-me d’aquests ulls, de tots aquells que no han volgut mirar-me, o que ho han fet per jutjar-me.(…)
Juguem a ser escriptors
Per poder escriure, necessito posar-me les ulleres. És l’ única manera que veig saltar les paraules, una darrera l’altra a través dels vidres, enormement graduats, per cert, de les meves lents. És l’única manera que puc posar paraules sobre un paper. No us dic que moltes vegades, la majoria, m’agafen pensaments inesperats, literaris, fent les coses més inhòspites: ballant, conduïnt, cuinant i últimament, tot just abans d’adormir-me. Però sóc capaç de posposar-los fins que tinc recolzat a sobre el nas el meu vehicle de transport fins el paper en blanc. Jugo a ser l’escriptora que sempre he volgut ser. I més ara que arriba la tardor. El meu estudi dóna a una terrassa i veig com la pluja fa els primers assalts sobre l’asfalt. Els primers de moltíssims que vindran, un darrera l’altre, seguits, dia rera dia sense veure el sol. Aquesta és la vida al nord. Jugo a ser una escriptora de cabells blancs i ulleres excèntriques, amb una gossa adormida als peus i una gata enroscada dins del seu llit d’espuma. Faig saltar les paraules i els sentiments. No tan bé com m’agradaria, doncs sóc una aprenent i això és solament un joc, un joc molt seriós, però un divertiment al capdavall. Un divertiment, una despulla, un exercici, un canal d’expressió de la meva veu, sovint la d’altres, una fotografia de lletres, un ball de paraules, un crit en el silenci, l’ira acumulada, l’amor profund… tot hi té un lloc en el joc de ser escriptora. Avui, ja m’he col.locat les ulleres dues vegades. Juguem?
Tallar
Quantes persones coneixeu que s’hagin assegut davant d’un amic i l’hi hagin dit: – Hem de parlar. Ja no m’ho passo tan bé amb tu com abans, has canviat o simplement hem evolucionat de diferent manera. Necessito que ens prenguem un temps, hauriem de conèixer noves persones. La veritat és que fa riure. Fa riure perquè no estem avesats a fer-ho. Aquelles amistats que ja no ens interessen, sovint les deixem de regar, deixem que s’assequin i desapareguin per mort natural. Prou trucades, prou encontres, prou confessions. Sovint ni tan sols donem cap explicació perquè les dues parts en som prou conscients o ni tan sols pensem en com es pot sentir l’altre. Ens sembla que l’amistat ens dóna una llibertat per poder actuar com ho sentim. Fa dies que em ronda pel cap tallar amb una amiga. És envejosa, competitiva, egocèntrica i sovint sé que té mals sentiments envers als altres. He descobert que també cap a mi. Estar a prop d’ella em fereix i em deixa un pòsit de males vibracions quan ens despedim. He fet molts anàl.lisis, autoanàl.lisis podriem dir. Sempre he pensat que en allò que no ens agrada dels altres hi ha un reflex d’aquelles coses que no volem veure de nosaltres mateixos. I sí, alguna vegada he tingut, i tinc, algun d’aquests sentiments, però reconec que tots alhora i encarnats al mateix temps, mai. M’esgarrifo de pensar el sofriment que deu viure, la insatisfacció, però això no és prou excusa per deixar que et facin mal o estar a prop d’un personatge així, al capdavall. O sí? M’agradaria poder asseure’m amb ella. L’hi diria: – «x», t’agraeixo tot allò que has aportat a la meva vida, tota la companyia que ens hem fet i tot allò que hem compartit, però ha arribat el moment de separar els nostres camins, vull recuperar la meva llibertat i retornar-te la teva. Desitjo que tot et vagi bé i alhora desitjo que la vida et posi en la situació en la que puguis adonar-te de tot allò que et fa patir i puguis solucionar-ho, però ara mateix, estar al teu costat em fa mal. De la manera que és, no penseu que em tractaria com si m’hagués tornat boja de cop? Potser és el moment de fer-ho i plantar un antecedent en les ruptures amistoses, tot i que, com diu la meva mare: – Totes aquelles relacions que suposen un esforç excessiu d’una de les dues parts, estan condemnades al fracàs.
Els monzons
Després d’un estiu inesperadament calurós (no més de 30 graus, tampoc ens passéssim), ja comença a arribar l’època «dels monzons» a Pamplona, la ciutat que m’acull des de fa gairebé quatre anys. Aquest època inclou pluges sobtades i inesperades, en qualsevol moment, a qualsevol lloc, ajaguda a la gespa llegint davant un sol espetarrant per acte seguit, fugir corrents d’un diluvi sobtat. Em recordo força vegades eixugant les fulles del llibre amb l’assecador del cabell. M’encanta la tardor a Pamplona. Una llum diferent, un clima diferent… Tots els contes que em llegien de petita, que parlaven de llars de foc, xemeneies amb fum blanc, castanyes i moniatos, guants, gorra i bufanda…van ser escrits per algú que va passar per aquí. Algú que va viure la tardor i l’hivern a Pamplona. Sens dubte. Època de vespres ataronjats i rogencs, de melancolia i dels primers ofecs davant la calefacció central. Enormes cases amb teulades de pissarra, exhalant un fum blanc, un alè hivernal de mans calentes dins el guants i nas vermell. Tardor seguida d’hivern gèlid, nevat, pur, contingut, gairebé aguantant la respiració per tal que l’aire no entri pels ulls com ganivets que et tallen la retina i la fan plorar. La primavera es farà esperar i passarà corrents, sense que gairebé ens adonem de la seva presència. Serà el moment d’emigrar, a altres llums, a una altra terra on el Mediterrani rega les primaveres i els estius més preciosos del món. Ja hi haurà temps per tornar a la melancolia, al cel rogent, a les castanyes i xemeneies. A la tristesa de poeta, a la melancolia de l’escriptor, als vespres vora la llar de foc mentre a fora, cau una pluja de flocs purs, blancs i esponjosos, esperant ser trepitjats per algun nen que obrirà els ulls davant la llum de la neu, per primer cop.