Ir al contenido principal

MissRedCape80

SuperWoman

El mite de la Superwoman acaba quan et poses a dormir, extenuada, una migdiada el diumenge i t’aixeques amb una febrada que et deixa inmòvil al llit durant dies. Tot i així, tu vols mantenir el ritme: treballadora activa i fervent, asseguradora d’una llar neta, acollidora i perfumada, intel.lectual i devoradora de llibres, esportista, entregada a la teva filla animal amb llargs passejos nocturns i dona sexy i arreglada pel seu marit. Ai senyor! Tot s’esfuma quan la grip es complica en pneumonía. Dona de cabells bruts i ulleres entelades, de llavis tallats i cremats per la febre, flemes de sang poc sexys, suades sota els llençols però no fruit del sexe, devoradora de programes televisius d’entreteniment i baixa moral, descuidadora de la llar, ara bruta i plena de pèls i abandonadora familiar, doncs a la gossa ningú l’hi pot procurar llargs passejos, lectora de revistes com el Cuore i hores i hores de son i deliris nocturns. Sí, entre la Superwoman i la Superdesperdici humà, hi ha una fina línia que conforma la realitat, l’autèntica realitat del gènere femení, i a la que totes hauriem d’aspirar. Però, potser no em féu cas perquè la febre i el Cuore no em deixen pensar amb claredat.

8 característiques de la persona autorrealitzada

1- Conseguir una absorció total (en els temes del seu interès)2- Prendre decisions que apuntin al creixement3- Creure en el criteri propi4- Ser sincer5- Exposar públicament les pròpies idees6- Ser capaç de viure experiències intenses7- Treballar àrduament pels objectius que cada un s’ha plantejat8- Desprendre’s dels mecanismes de defensa

Meditació

Encengué una espelma i un encens. Després d’unes quantes respiracions, col.locà les mans obertes amb el palmell enlaire, al costat del cos.Notà com el seu amic, assegut davant d’ella, col.locava les mans damunt les seves i respirava profundament. Els palmells l’hi cremaven. I el front, i el pit també. L’escalfor era molt intensa. – T’he trobat tant a faltar – va pensar per dins.Sentí com ell l’abraçava sense dir-li res i en aquell moment es veié envoltada de tots aquells que l’havien guiat i estimat: els avis, la seva amiga, el seu gos més especial, la seva mare, els seus guies espirituals. Tots la rodejaven i l’envoltaven de llum. – Necessito tornar a casa – Els hi digué.– Encara no és el teu moment.– Necessito trobar la meva gent – Somicava.– La trobaràs en el teu món. No et preocupis, la resta, tot és anecdòtic, circumstancial, no l’hi donis importància. – Us enyoro…– Aquí t’estem esperant, t’abracem i t’envoltem de llum. Quan sigui el moment, tornarem a reunir-nos. I va sonar l’alarma del rellotge, gairebé no el trobà perquè tenia els ulls inundats d’aigua. S’aixecà i apagà l’espelma amb el dit. Sentí el buit de la soledat en aquell pis tan gran. Tornava a estar sola. Del tot.

Camí sense sortida

Penses que ja ets gran. Fa molts anys que vas sortir de l’escola i que vas deixar endarrera aquells durs moments d’incomprensió, maldat i sovint marginació per la diferència.Certs humans ataquen allò que no poden controlar ni etiquetar, com si fós un enemic al que cal destruïr ràpidament, abans que et pugui fer pensar. Certs humans reaccionen molt agressivament enfront una altra opinió, pensament, forma de vida o de vestir, de somriure…Volen el.liminar el missatger d’aires nous, no volen ni tan sols llegir la primera línia d’aquell pergamí que els hi arriba, la oportunitat és una amenaça que cal matar d’arrel. Cal retallar la llum de l’altra persona, mica en mica, pessic a pessic, cal minvar-la fins que el reflex d’aquella llum deixi d’enlluernar. Haurien de plantejar-se el dubte, responsabilitzar-se de la seva vida, adonar-se que hi ha coses en les que s’equivoquem i són ignorants? Nooo!!!Tinc por? mato el motiu de la meva por, encara que ell/a no en tingui cap culpa doncs, la por no és d’ell/a. Ell/a no és la por. – Passa de tot, no val la pena, són ignorants. – L’hi deien aquells que l’estimaven.- No saben ni de què et tenen enveja, no són ni conscients de què els hi passa. Són com animals.– Però amb maldat.- Va afegir ella.– No els hi donis cap mena d’importància.– D’acord. Però al tancar la porta de casa seva, va començar a plorar, a sanglotar i a sentir una tristesa infinita. Feia molts anys que havia sortit de l’escola, es deia. Ja no haurien d’afectar-li aquestes coses. Però la maldat, la por al desconegut, la crueltat i la ignorància humana no tenen ni edat escolar, ni temps, ni límit. Ni perdó.I això arranca el plor a qualsevol.

Inici de curs

Inici de curs. Classes, coreografies, varietat d’edats i nivells diferents i un desig de satisfer-los a tots. D’arribar-hi, de ser el suficientment clara, dolça, específica i fàcil perquè puguin agafar els passos amb facilitat, puguin fer els estiraments sense fer-se mal…Aprenguin. I disfrutin. Però en classes se’m barregen iniciats i veterans. Qüestions d’horaris. I és divendres a la nit, estic esgotada, vull arribar a tot i a tots i el braç em comença a dir que no. Em parla, m’estreny, m’apreta les cervicals fins l’omòplat. Em fa mal. I cridaria: – AAAAAAhhhhhhh!!! Estis esgotada! Vull anar a casa meva perquè sé que demà no em podré moure! Però somric i segueixo. Animo als nous, exigeixo als avançats i obvio un dolor insistent i intens que em parla del fons de l’ànima i em diu que és moment de parar. Al llarg de la setmana, en més de 4 hores diàries d’exercici físic sense aturar he tractat amb tendres criatures de dos anys que ploràven perquè volien la seva mare, divertits i encuriosits infants de 3, 4 i 5 anys, repetidors de 6 anys als que he enyorat tot l’estiu, petits adults de 7,8,9 i 10 anys, pre-adolescents d’11 i 12 amb ganes de marxa i peus pudents, adolescents de 13, 14, 15, 16 i 17, inclús de vint-i-llargs amb més experiència sexual que jo i ganes d’emular balls de realities i pel.lícules. Somric, somric, somric…I és cert que sóc molt feliç, però el meu cos necessita cada any adaptar-se al ritme. I mentre el meu braç diu que no, el meu cap diu que sí, i la meva ànima intentarà trobar un equilibri entre els dos. És l’inici de curs… P.D.: I m’he apuntat dos matins a la setmana a Natació. Per fer una mica d’exercici…

Niños Índigo

Los niños índigo son altamente sensibles, con muchos talentos y poderes intuitivos. Debido a su alta capacidad instintiva, ellos saben quiénes son, lo que necesitan y aquello que es verdadero. A su vez, poseen una mirada diferente de la vida, y presentan otras prioridades, valores y necesidades.Tienen sus sentidos más desarrollados que el promedio habitual y muchas veces se ven sobrepasados por la energía de su entorno. Asimismo pueden resultarle molestas las multitudes y lugares muy ruidosos. Además pueden percibir los sentimientos no manifiestos de las otras personas sin comprender de dónde provienen. Les cuesta diferenciar entre su propia energía y la de los demás, ya que absorben la energía del ambiente y la de las otras personas y la toman como propia. Gracias a su desarrollo de percepción extrasensorial, tienen la facilidad de ver rápidamente cuando se les está engañando, ya sea con palabras o falsas apariencias. A su vez, tienen sueños muy vívidos que por lo general recuerdan y les sirven de guía y ayuda en su vida. Poseen una conciencia interdimensional, por lo cual muchas veces tienen conocimientos o sabiduría que trasciende su experiencia inmediata y su edad cronológica. Los niños índigo son portadores del amor universal, nos traen paz y una felicidad natural.Su propósito es elevar la conciencia de la humanidad generando nuevas estructuras que tengan como base la unidad y el amor. Están cambiando la idea de lo que la sociedad considera necesario realizando un giro hacia una espiritualidad más desarrollada.Los niños índigo son sanadores por excelencia, ellos tienen la capacidad de drenar, equilibrar y elevar la energía de quien los rodea. La frecuencia vibratoria de estos niños permite sanar utilizando solamente su energía. Esta faceta de sanación es una característica sobresaliente en los niños índigo. Estos niños han venido para demostrar que el tiempo ha cambiado y que los cambios que ellos impulsan, involucran a toda la sociedad en su conjunto, en favor de nuestra propia evolución.

Decepcions

Esforçar-te perquè tothom estigui a gust i que t’escupin amb una actitud. Havent d’anar-te’n a dormir plorant, recriminant-te no haver fet cas de les teves intuïcions. Haver de donar la raó a aquells que t’han dit que no tot el món és bo. Tot i així, em nego a dormir amb un ull obert.

Meritxell

Ho recordo com si fós ara.– Has vist que bonic?– El què?– Allò que hi ha darrera la porta.– Què hi ha Meri? No he vist res.– Hi ha muntanyes i molts camps…Vés-hi. Vés i mira-ho.– Hi ha mar?– No, hi ha molts rius. I molta, molta llum. Quan marxeu mireu-ho. M’agrada més… No et veuria mai més, havia de deixar-te marxar. Sí o sí. Estuc traient la roba de tardor. Un jersey granate de coll alt i màniga tres quarts. Massimo Dutti. Et sona? El vas comprar a la botiga del meu pare, quan només pensàvem en ballar i teniem clar que amb 60 anys ens reuniriem entorn d’una cuina enorme i prendriem cafè amb llet i galetes. Ens enriuriem de les angoixes que teniem quan ens vam conèixer. Érem ballarines i tu havies superat un càncer. Jo seria una escriptora de prestigi i tu havies inventat una nova tècnica de dansa amb la que treballar ànima, cos i ment.Ara sé que només existeix el present. I no fa falta que vingui cap lama tibetà a explicar-m’ho. – Tens por?– No, s’hi està molt bé aquí. Vaig a seguir dormint perquè m’agrada molt. Potser m’hi quedo i tot una temporada.

Paula, la niña Índigo

Érase una vez una niña con unos ojos tan grandes, tan grandes, que era capaz de ver más allá de dónde el resto de las personas solemos ver. Sus ojos veían de diferente forma a cómo vemos los demás. Nunca se había planteado si el resto del mundo eran capaces o no de ver lo que ella percibía, así que nunca pensó que lo que su visión le ofrecía no entraba dentro de los márgenes de lo que consideramos normal. Le gustaba entretenerse en observar la naturaleza. Cuando había sol, los árboles desprendían una fuerte luz amarilla que los rodeaba y se alargaba hacia el cielo. Era cegadora. Por eso ella creía que los adultos usaban las gafas de sol. En los días nublados, las luces eran blanquecinas y se difuminaban entre los oscuros nubarrones cargados de lluvia.Pero lo que más le gustaba era observar detenidamente a las personas y saber, a través de los colores, qué era lo que sentían o qué les estaba pasando. Cuando mamá estaba enfadada, Paula desenfocaba la vista y podía ver una nube de un rojo intenso encima de la cabeza de mamá. Cuando papá cantaba y estaba contento, una luz verde llena de chispeantes destellos amarillos aparecía encima de él. Pero cuando sus padres discutían, un enorme nubarrón lleno de rayos se movía del uno al otro. Eso no era bonito de ver. Pero Paula había creado una enorme clasificación de colores y les había otorgado a cada uno un estado de ánimo. Sabía así cuando la gente estaba contenta, triste, enamorada …Éste último estado era muy divertido pues en estos casos, Paula podía ver cómo una flecha roja atravesaba la cabeza de la persona en cuestión, alterada por el flechazo. Ella pensaba que todo el mundo hacía lo mismo y que cada uno tenía su propia clasificación. Paula tenía 3 años y nunca les había preguntado a los demás por los colores que veían. Continuarà…